Confondre la veritat amb la Història (amb majúscula, si us plau) constitueix un greu error de percepció de la realitat. La mera observació produeix efectes de distorsió del que esdevé. Ho va explicar Albert Einstein en la seva famosa teoria de la relativitat, i després de les especulacions de la Física, les ciències humanístiques també van encertar a comprendre que tota visió del món és una construcció artificiosa de la ment humana.
Els antropòlegs i etnògrafs, per exemple, van descobrir ben aviat que la seva mera presència en una societat arcaica, encara que només actuessin com a exploradors, produïa canvis substancials en la forma d'actuar dels seus individus. I el mateix els va passar als etòlegs que van començar a tractar d'analitzar les conductes animals apropant-se a les rajades i altres grups.
Així que, tot i els intents d'una part important de la Filosofia moral per crear una ètica universal de trets empírics -com postulava Emmanuel Kant, el pensador que sempre cita irònicament Woody Allen-, o per reduir-la si més no a l'utilitarisme, com proposaven alguns enciclopedistes britànics, la realitat és que el sistema de creences de l'ésser humà ha evolucionat considerablement des que vam aparèixer com a gènere homínid en aquest racó de l'Univers.
Llavors, si tot és relatiu i fruit de l'abstracció mental, no és possible jutjar la conducta humana i, molt menys, els fets esdevinguts en el passat quan regia una forma diferent de pensar? Aquesta és la pregunta del milió, a la qual des dels temps més remots intenten respondre les creences, bona part de les quals se sustenten en elements de naturalesa simbòlica, o màgica, o religiosa, com vostès, amables lectors, vulguin entendre'ls.
Per això no té gaire sentit passar el filtre de la veritat sobre el passat, aplicar les nostres idees als episodis de la Història. Hem vist massa pel·lícules en què es recreen instants històrics en què tothom parla anglès (o espanyol en el nostre cas, ja que aquí es generalitzen les versions doblades a partir dels 70) i ??pensa en els mateixos termes actuals. Res d'això ha passat mai.
És cert que hi ha codis morals avançats per al seu temps: les taules del Moisès hebreu -un intel·lectual faraònic segons Sigmund Freud i Cecil B. deMille- enfront de les normes de l'assiri Hammurabi, el de la dent per dent i ull per ull. El Nou Testament que inspira el misticisme amable de Jesucrist davant la iracúndia del vell Yaveh, el pensament pacifista i espiritual de Buda, les interpretacions sufís de l'Islam, i molt més modernament el nou món que van imaginar els fundadors de l'acadèmia neoplatònica que va organitzar Lorenzo de Medicis a Florència, els ja citats enciclopedistes al XVIII o les derivacions de l'anomenat socialisme utòpic.
De manera que no naixem morals sinó que ens eduquem en això, i el mateix ha passat al llarg de la Història. Hi ha una història de la moral, com n'hi ha fins i tot de l'amor o del dolor perquè també fisiològicament evolucionem i la complexitat neuronal avança amb el temps. El prestigiós Michel Foucault -tan de moda en els 80- va escriure una història de la bogeria i una altra del sexe tractant d'explicar una genealogia de la nostra civilització. Hem doncs de reconèixer-nos en construcció com a gènere i sabent que no sempre anem cap endavant, sinó que podem involucionar com va passar amb l'Holocaust nazi, una desviació tòxica provocada per la cultura més preclara que havia sorgit del segle XIX, el romanticisme alemany.
Els grecs, per exemple, pares del logos (la raó que entenem els occidentals), de la democràcia i de la pedagogia (la paideia que inculcava valors), consideraven la dona un ésser inferior perquè el seu cos no era musculós, no servia per a la guerra i presentava humors excessivament càlids. Igualment, l'esclavitud, com en tota l'antiguitat, era un fenomen comú, quotidià, encara que llavors tenia relació amb la derrota en la batalla i no amb aspectes racials.
Grans pensadors, artífexs d'importants avenços morals com el mateix Sòcrates o Ciceró, fins i tot molt més actuals com Jefferson o Franklin se sap que eren atesos per esclaus. El mateix Karl Marx educava burgesament les seves filles, cuidades per criades que mantenia amb els diners que li prestava Friedrich Engels mentre esperaven l'adveniment de la societat comunista.
On vull anar a parar? Que no podem jutjar la Història des del present sense tenir en compte les mentalitats de cada època per més que comprenguem, avui dia, que l'antropofàgia és una mala pràctica, com ho són l'esclavitud, el racisme i, per descomptat, el masclisme encara dominant en la societat contemporània. Però tot té els seus límits i equilibris, i posar-se a tallar caps d'escultures de Colom o Juníper Serra sembla un despropòsit per més que comprenguem la complexitat d'una societat com la nord-americana ferida pel racisme, el genocidi indígena i els fonamentalismes religiosos.
El revisionisme de la història porta males conseqüències si no s'actua amb modulació, sabent que pocs estan fora de perill d'un sumari a la moda vigent. Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra, màxima moral que no sabem si va esdevenir en el segle I o més tard. La Història de la Humanitat sol ser un viatge als horrors des del present, però convé aprendre d'això, no erigir-se en jutges del que és aparentment correcte -o de la nació veritablement sense aprofundir en la complexitat subjectiva dels fets. El va filmar Akira Kurosawa el 1950: Rashomon va guanyar el lleó de Venècia i l'Oscar de Hollywood. Convé revisar-la.
