Utilitzo el verb «mutar» amb tota la «santa mala intenció». No soc biòleg i per tant ignoro la seva complexitat científica. L'utilitzo en el sentit primari quan diem popularment: «Quan passen a ser homes, als nens se'ls hi fa una mutació a la veu».

Precisament la mutació que reclamo és la que dona la veu de l'infant a l'adult. L'adult que sap veure, jutjar i actuar davant els problemes que li planteja la vida, tot mantenint la innocència, la transparència, la curiositat i la imaginació dels nens. Tanmateix hi ha adults que es mantenen com a «nens mal criats». El nen rebec, narcisista i egoista que només procura per a la seva supervivència, el propi estatus i el seu territori. O sigui, que la seva posició no retrocedeixi, ni un mil·límetre, trepitjant qui calgui i quan calgui

Sincerament crec que hi ha molts «nens mal criats» que han corcat i convertit en aluminosi les parets mestres de les nostres institucions i organitzacions socials, polítiques, econòmiques i fins i tot religioses, construïdes amb materials nobles de proclames, manifestos fundacionals, missions i constitucions, però que al cap i a la fi fan bona la frase del pensador francès Michael de Montaigne (1533-1592): «El saber que no els hi ha arribat a l'ànima, se els hi ha quedat a la llengua». O sigui molta retòrica i molt poca ètica.

Els «nens mal criats» estan ancorats i immersos en la mentalitat burgesa descrita en l'anterior article i que queda resumida en l'observació feta per Charles Péguy, poeta i assagista francès (1873-1914) que va saber veure molt lúcidament la «destructuració» de l'humà que l'econòmic havia introduït al món modern: «Per primera vegada en la història del món, els diners són sol fit a fit amb l'esperit. Per primera vegada en la història del món, els diners són senyor del sacerdot com és senyor del poeta, com és el senyor de l'escultor i del pintor».

Com podem sortir d'aquest atzucac deshumanitzador?

Només expulsant la mentalitat «jo guanyo i tu perds» que condueix a la fam, a la vida infrahumana i a la mort física o psíquica.

Si volem que el genet del cavall blanc que cavalca amb decisió, coratge i esperança vers un nou món mes acollidor, mes equitatiu, amb dignitat per a tothom, cal desfer-nos de la mentalitat que ens condueix a l'acció competitiva, vers la mentalitat i acció cooperativa. Es tracta d'assolir el «Jo guanyo/tu guanyes» , el «Jo estic be/tu estàs be».

Aquest paradigma cooperatiu es forja en la pràctica d'hàbits adquirits, entre la parella, la família, els amics, les relacions laborals, les relacions d'empresa i requereixen també una mentalitat de «l'abundància» d'entendre que de tot n'hi ha per a tots.

Diuen que ara entrarem en la «nova normalitat», potser sí, però ens cal sobre tot mutar la mirada en una «nova mirada» que sàpiga veure en l'altre una persona igual en dignitat i singularitat, a mi mateix/a. Una mirada que distingeixi el que és superflu del que és substancial. Que sàpiga mirar conjuntament, amb la raó del cervell i les raons del cor. Que sustenti les seves decisions en pensaments sòlids i lideratges honestos.

Penso en el «Principi de responsabilitat» preconitzat pel filòsof alemany Hans Jonas l'any 1973 i malauradament poc present en les accions polítiques i empresarials.

«Actua de tal manera que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència d'una vida humana autèntica sobre la Terra».

Per lideratge proposo el papa Francesc, que està demostrant sensibilitat, coneixement i compromís vers la dignitat humana i la conservació/vitalització del medi ambient.

Procurem, entre tots, que no ens passi el que diu la intel·ligent i sorneguera Mafalda: «¡Sonamos, muchachos! ¡Que si uno no se apura a cambiar el mundo, después es el mundo que lo cambia a uno!».