De debò ara és l'hora de Puigdemont? Així ho creuen destacades patums de l'independentisme irredempt. S'han afanyat a aplaudir un manifest signat per 50 fidels, inclòs el mateix fugitiu de la justícia, en el qual es convida «molt especialment a participar del naixement del nou partit totes les persones que han resultat ser els càrrecs electes des del 21-D fins a les darreres eleccions la tardor del 2019». Caram!
L'home no s'està per romanços. Amb una total manca de delicadesa insta a la deserció dels diputats, senadors, alcaldes i regidors que es van presentar en les candidatures de Junts per Catalunya, marca electoral del PDeCAT.
Després de trencar els ponts amb els hereus de Convergència, el noi d'Amer s'entesta en crear un nou partit per exercir de líder suprem sense entrebancs. Amb xerrameca ampul·losa argumenta que és un instrument «per definir i impulsar les estratègies socials, econòmiques i polítiques que ens han de permetre assolir la república de dones i homes lliures, en una Catalunya nacionalment sobirana i socialment justa». Tararí, tararà!
Tampoc s'oblida del típic i tòpic retret a un Estat espanyol que no té «cap voluntat de reformar-se ni tan sols de transformar-se en una democràcia i una economia socialment responsable». Està clar que l'habitant del xalet de Waterloo és presoner de les seves quimeres. Li passa com en el mite de la caverna de Plató: acaba per tenir una visió deformada de la realitat i confon el món de les ombres amb el món real. Per a ell, la democràcia autèntica serà la de la utòpica república catalana. La modèstia no és una de les seves virtuts i no se n'està d'afirmar que la societat catalana necessita de les millors persones: ell i els seus incondicionals.
De fet, el manifest és un nou intent de respondre a l'ànsia d'articular políticament un bloc per la ruptura que inclogui la Crida, Junts per Catalunya, Consell per la República, Poble Lliure, Demòcrates, Acció per la República, Primàries, Col·lectiu Primer d'Octubre i tots aquells que s'apuntin a la via unilateral i de confrontació amb l'Estat.
Però l'ombra de Puigdemont és allargada i qualsevol bloc ha d'assumir el seu lideratge. I el personatge ha demostrat a bastament que es desempallega en un tres i no res de qualsevol que li busqui les pessigolles.
Per tant, és una altra jugada de supervivència dels derrotats del procés que volen continuar la marxa cap al precipici. El nou partit intenta bastir, amb les restes d'un naufragi, una casa comuna de l'independentisme.
De totes maneres, la proposta de construir un partit entorn un líder carismàtic que lluiti per una nació catalana és una crida a convertir la història d'una tragèdia en una farsa.
Tot plegat fa pudor de cremat!
