Em diuen que el confinament al qual hem hagut d'estar sotmesos per causa de la pandèmia vírica ens haurà reportat alguns beneficis en relació amb els animals de companyia. Sempre havia pensat que l'excés de convivència és perjudicial per als éssers humans. No debades diuen que, una vegada haver finalitzat l'estat d'alarma, han augmentat els expedients de separació conjugal. La meva padrina que, a força d'observar la vida, havia adquirit quatre idees de Sociologia, em deia que els matrimonis més desavinguts eren els dels sabaters, perquè els sabaters feien feina dins ca seva i havien de conviure tot el dia home i dona. Vull dir que la pandèmia ha fet aflorar les desavinences, les bregues, els desacords matrimonials. També, diuen els noticiaris, han crescut els índexs de maltractament a les dones, una altra de les més dures calamitats del nostre temps.

Vull dir que, mentre les relacions humanes han empitjorat i han fet sorgir múltiples desacords i discrepàncies, el tracte entre les persones i els animals han millorat. Ningú no en sap la causa, però així ho asseguren els entesos, encara que no sé si és del tot cert. Vaig veure per televisió un reportatge sobre l'abandonament dels animals de companyia durant les vacances d'estiu, un fet que s'ha accentuat durant l'estat d'alarma i que es feia evident en aquell reportatge. Vaig veure una sèrie de cans extremadament trists, malalts d'enyorament, els ulls enllagrimats. També, alguns moixos que perdien el pèl de tanta solitud. Em varen fer pena. I m'entraven ganes d'acudir a aquell hospici d'animals sense sostre i adoptar-ne qualcun, i endur-me un d'aquells moixos a ca meva.

Malgrat això, em diuen que les relacions dels humans amb els animals han millorat. Ho diuen en el sentit que els humans hem descobert algunes qualitats dels animals de les quals no n'érem conscients o no ens havíem detingut a reparar-ho. Sembla que els cans, que tothom sap fins a quin punt tenen desenvolupat el sentit de l'olfacte, perceben l'olor del càncer. Vull dir que coneixen, només per l'olor, si una persona panteix de càncer. Sembla que, durant el confinament, alguns càncers han estat diagnosticats gràcies a l'olor que n'havien detectat els cans de companyia. Però també perceben certes malalties cardiovasculars.

Tot això ens mena a considerar el rol dels animals en el combat dels humans contra les malalties. No és una cosa nova. La zooteràpia s'ocupa de definir el potencial curatiu de les moques, les formigues, les abelles, els caragols i les aranyes. Sembla que contenen certes propietats bioquímiques que podrien restituir la salut al cos malalt, però no solament al cos. També podrien actuar sobre l'ànima. Els moixos sovint ens fan un servei terapèutic, i els cavalls, i els ocells... Endolceixen les nostres solituds, disminueixen les nostres ansietats.

Mentre ha durat l'estat d'alarma i he estat confinat a ca meva, cada horabaixa un rossinyol ha vingut a cantar en una branca de l'arbre vers el qual s'obre la finestra del meu estudi. És un ginjoler vell que, en arribar la primavera, verdeja transparent sota el sol feixuc. El rossinyol no m'ha fallat ni un sol dia. I era com una soprano que posava veu, dirien els romàntics, al cant de la natura. M'he deixat endur pels sons àgils, lluminosos de l'ocell. Sabia, com els grans cantants, afluixar la veu, prolongar la pausa, llavors accelerar-la de forma inesperada. Els poetes solen parlar de la tristesa del cant del rossinyol. I una cançó de bressol catalana, també trista, ve a dir-nos que una jove pastora diu al rossinyol que, si de cas se'n va a França, l'encomani a sa mare...

El cant del rossinyol que he escoltat totes les tardes no era un cant de tristor. Entre tantes notícies dramàtiques que m'arribaven cada dia, l'ocell em reportava una certa esperança enganxada al seu cant. Algú ha dit que aquest cant és art, no solament natura. I afegien que el cant del rossinyol fusiona alhora cinc instruments de música.

Fa uns dies que decidí no posar-se per més temps sobre el ginjoler. No ha tornat, tot i que no he deixat d'esperar-lo.