Les dones són, juntament amb els joves, el col·lectiu més perjudicat des del punt de vista econòmic per la crisi econòmica derivada de la covid-19. Ho anunciava fa uns dies l'Informe anual del Banc d'Espanya que constatava que les activitats més afectades eren aquelles amb salaris més baixos i pitjors condicions que són les que exerceixen de forma majoritària les dones. L'informe venia a sumar-se a les dades del mes de juny de la Seguretat Social que revelaven que la recuperació de l'ocupació femenina s'estava produint a un ritme molt més lent que la masculina. Mentre elles han ocupat el 14,6% dels llocs de treball que es van destruir amb la declaració de l'estat d'alarma, ells han ocupat el 43%.

Aquestes dades no són una sorpresa. L'experiència dels últims cent anys revela que les crisis econòmiques augmenten la desigualtat entre homes i dones. No només perquè l'ocupació masculina es recupera abans que la femenina, també perquè el que fan les dones acaba sent molt més precaritzat. Fins i tot el 2008, quan la crisi va colpejar amb més força sectors amb una presència masculina molt alta, com el de l'automòbil i la construcció, van ser les dones les més perjudicades.

Els temps de crisi són dolents per a les dones perquè les persones que conserven els seus llocs de treball ho fan sota l'amenaça de l'atur, la qual cosa provoca que acceptin amb més facilitat condicions laborals precàries. Si considerem que, per exemple, a Catalunya, el 74% dels contractes a temps parcial corresponen a dones i que elles concentren les feines amb pitjors condicions, és fàcil entendre per què s'enduen la pitjor part. Però també és així perquè durant les crisis les dones acaben fent de manera no remunerada tot allò que té a veure amb les cures. A Catalunya ho vivim amb les retallades a les escoles bressol. La Generalitat va deixar de finançar el 2010 la part que li corresponia d'una etapa educativa que és clau per aconseguir la conciliació. Al mateix temps es van retallar les ajudes a la dependència. El resultat va ser que, en restringir serveis adreçats a cobrir la càrrega que representen les cures d'infants i persones dependents, van ser les dones les que van acabar assumint-los de forma gratuïta.

L'economia feminista fa anys que reivindica la necessitat de recuperar com a objectiu econòmic el benestar, recordant que allò que és important no és el creixement pel creixement sinó millorar la qualitat de vida de les persones fomentant l'equitat entre els diferents col·lectius, no només entre dones i homes. Ara ens crida a buscar nous models que siguin sostenibles des del punt de vista social i de gènere.

La clau de la reconstrucció no pot ser recuperar el «creixement econòmic» i la «producció» tal com l'hem entès en els últims anys. Cal garantir que la responsabilitat del manteniment de la vida sigui una cosa compartida per la societat. El Govern espanyol està fent esforços per incorporar aquesta perspectiva en les seves polítiques d'abordatge de la crisi però cal que totes les administracions, sobretot les autonòmiques, assumeixin la necessitat de prioritzar un enfocament que, com proposava l'economista Amaia Pérez Orozco després de la crisi de 2008, posi la sostenibilitat de la vida al centre. Això implica preguntar-nos quines estructures socioeconòmiques necessitem per articular una resposta on l'objectiu no sigui només recuperar la «producció» sinó assumir de forma col·lectiva tot allò que té a veure amb la reproducció i el sosteniment de la vida. Sara Lafuentes assenyalava el 2012 que l'economia feminista ho és en tant que conté una «pretensió de subversió», cosa que pot jugar un paper clau en aquesta crisi. I pot fer-ho des de la perspectiva de la necessitat de posar la vida al centre.