Durant molt temps, a casa hi va haver el costum no pactat de veure un western al dia. O potser no era cada dia i és així com s'ha guardat al calaix de la memòria, però en tot cas era molt sovint. No es discriminava per anyada, estil o història, la qüestió era que fos un western (si hi sortia John Wayne millor, però un de Randolph Scott també valia) i que els conflictes es resolguessin a trets. Per descomptat que n'hi havia de preferits (us podria recitar El Dorado de Howard Hawks) però la passió pel gènere era transversal i incondicional. Era, a més, un dels pocs tipus de pel·lícula en què no hi havia discussió sobre si el nen (un servidor) la podia veure o no. De fet, a la pregunta de «la pot veure el nen?» normalment algú la responia amb un «és un western» tranquil·litzador. Però tot això va canviar el dia que s'emetia per televisió Hasta que llegó su hora, de Sergio Leone. La discussió, contra tot pronòstic, va versar sobre un element poc habitual en el gènere: el sexe. Hi havia dubtes sobre el personatge de Claudia Cardinale i una escena en particular, que el nen percebia com a irracionals. Que és un western, per què carai no el podia mirar? Finalment, malgrat que persistien els recels de l'àvia, vam veure plegats la pel·lícula. Però no va ser la gran Cardinale i la famosa seqüència el que es va quedar a l'imaginari infantil, sinó una harmònica. El nen mai s'hauria pensat que una sonoritat recurrent es convertiria en una de les experiències més terrorífiques dels primers anys de la seva vida. L'harmònica com a evocació del Mal i del dolor que t'impregna, com a leit motiv d'un àngel venjatiu, el que interpreta Charles Bronson, que no pot deixar de pensar en una mirada i una soga. Aquella nit, l'harmònica li ressonava al cap una vegada i una altra, com el somriure malèvol de Henry Fonda i el terrible flashback en què el dibuixava. Segurament ja l'havia escoltat abans, però aquella va ser la primera ocasió en què prenia consciència del nom d' Ennio Morricone. Uns anys després vaig patir una catarsi similar en veure Los intocables, on, de nou, una harmònica dispara els matisos d'una banda sonora fins a l'infinit. Morricone era capaç de resumir amb unes poques notes i uns pocs minuts la història, el gènere, els personatges i els temes d'una pel·lícula. Per això era un geni, per això és una llegenda i per això el continuarem escoltant dins i fora de la pantalla.
