Llegiu-me els llavis: no hi haurà més impostos», va dir en famosa i temerària frase davant les càmeres George H. Bush, el Vell, quan aspirava a la presidència de l'imperi fa cosa de trenta anys. Al cap de poc de triomfar amb tan atractiva promesa, el ja president Bush no va trigar ni uns mesos en pujar diverses de les taxes que havia de congelar. Potser els seus votants no eren gent hàbil en la lectura de llavis.

Això de prometre per ficar (el vot a l'urna) és un clàssic. També ho va fer a Espanya Mariano Rajoy durant la campanya que li va proporcionar una majoria absoluta, de les que ja no es despatxen. No caldrà dir que va haver de desdir-se del que havia dit per fer front a una crisi econòmica de cavall que a punt va estar de forçar la intervenció d'Espanya pels seus creditors.

No és que els polítics menteixin per gust, tot i que de tot hi haurà a la vinya del Congrés. Simplement, la realitat acaba gairebé sempre per laminar els més optimistes programes, obligant els candidats a fer coses desagradables per al poble. Ara és Pedro Sánchez qui anuncia una pujada d'impostos als rics que, per mera lògica, afectarà totes les taxes, incloent aquelles -com l'IVA- que graven la ciutadania sense distinció de butxaques. Si és el cas no hi ha gran engany, atès que en cap moment havia promès baixar la càrrega tributària dels espanyols.

Sí que havia deixat clar, en canvi, que mai ficaria la tisora als pressupostos, per diferenciar-se dels seus oponents conservadors que, en efecte, van multiplicar les retallades. Molt és de témer que també Sánchez hagi de rectificar el que havia dit.

Si ja abans de l'epidèmia era complicat no fer estalvis per contenir el dèficit, la irrupció del coronavirus en escena planteja una situació tan complicada que difícilment permetrà mantenir la despesa. És la realitat, sovint tan inoportuna, la que obliga a treure-li més diners al contribuent alhora que se li retallen els seus drets i prestacions.

Tant és que la Unió Europea doni un cop de mà, amb certa desgana, als països del sud menys preparats per afrontar un cop com el que els ha donat a les seves economies la bestiola. L'experiència ens ha ensenyat que tot préstec, encara que sigui en condicions avantatjoses, porta amb si una cohort d'exigències del prestador.

Molt al seu pesar -i al de tots els espanyols-, el Govern d'esquerra haurà d'adoptar algunes de les mesures tradicionalment considerades de dreta, sota pena que la UE s'enfadi. Ja ho va fer en el seu moment José Luis (R.) Zapatero, que en plena crisi de l'any 2008 exercia de rei mag dispensador de xecs-nadó, xecs-lloguer i fins xecs-vot a 400 euros la peça. N'hi va haver prou una telefonada de Merkel perquè el fins aleshores dispendiós president baixés un cinc per cent el sou als funcionaris i els congelés la pensió als jubilats. D'un dia per l'altre.

Sánchez afronta ara un dilema semblant entre fer el que va dir que no faria i la pressió dels prestadors perquè ho faci. I el pitjor de l'assumpte és que aquesta crisi té molta pitjor pinta que la de dotze anys enrere. Només queda abolir la realitat i el virus per Reial Decret per no ficar tisora a l'Estat del Benestar. No sembla que Merkel, de guàrdia durant els pròxims sis mesos a la UE, estigui per aquesta tasca.