09 de juliol de 2020
09.07.2020
Diari de Girona

Alumini

08.07.2020 | 23:57
Alumini

L'altre dia vaig caure, em vaig colpejar al clatell contra la cantonada d'un moble i no em vaig morir, cosa que em va semblar molt estranya. En les pel·lícules, tothom que té un accident domèstic d'aquesta naturalesa la palma. Recordo que mentre queia a càmera lenta (en les experiències extremes tot es viu a càmera lenta) vaig visualitzar el moble que era al meu darrere i em vaig donar per difunt. No vaig sentir por, només una mica d'estranyesa, ja que es tractava d'un moment absurd per morir, en el cas que hi hagi algun moment lògic. Queia i queia i pensava en la punxa contra la qual anava a estavellar-me i veia el meu cadàver sobre el terra i observava els meus fills i la meva dona, i potser la policia, aturats davant de l'escena dels fets preguntant-se com dimonis havia succeït tot. Va succeir perquè em vaig tirar cap enrere amb més violència de l'habitual a la cadira en la qual em trobava assegut i vam bolcar la cadira i jo amb la fatalitat que al meu darrere hi havia un moble assassí esperant-me.

Vaig sentir el cop i em vaig dir: ja està, s'ha acabat. Però vaig obrir els ulls i vaig veure el llum de sostre, que era un llum pertanyent al món dels vius. Llavors va arribar el dolor. Agudíssim, com si m'haguessin clavat un punyal. Vaig comprendre que seguia viu i que havia de responsabilitzar-me del meu cos. Em vaig aixecar, doncs, i em vaig dirigir instintivament al lavabo per mirar-me absurdament al mirall mentre em portava la mà al clatell, d'on no rajava, inesperadament, ni una gota de sang.

Què havia de fer?

Vaig córrer a la cuina, vaig treure del congelador uns glaçons de gel, els vaig embolicar en un drap de cuina i em vaig aplicar el remei al lloc del cop per evitar la inflamació. No és que sàpiga res d'inflamacions, però he vist moltes pel·lícules i vaig fer el que hauria fet el personatge principal d'una d'elles. Mentre el fred em penetrava, vaig pensar que potser hauria estat millor fer-me una ferida a fi d'evitar un vessament intern. Tampoc sé molt de vessaments interns, però en algun documental he vist alguna cosa sobre l'assumpte. I aquí segueixo, l'endemà passat, en perfecte estat, tot i que des del cop noto un gust com d'alumini a la gola. No ho havia explicat a ningú fins avui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook