09 de juliol de 2020
09.07.2020
Diari de Girona

La corona d'Espanya el 2020

08.07.2020 | 23:57
La corona d'Espanya el 2020

No hi ha dubte que travessem temps difícils. Els últims dotze anys han estat molt durs per a Espanya: 1) la Gran Recessió de 2008, amb la seva seqüela d'atur i misèria; 2) el desafiament independentista català, que des de 2010 s'ha llançat contra la unitat territorial nacional, deixant una ferida oberta de molt difícil tractament; 3) la pandèmia actual i el col·lapse de la nostra economia, encara més gran que el de 2008 en termes de destrucció d'ocupació; 4) el deteriorament consegüent, des de fa una dècada, almenys, de la imatge del nostre sistema polític (dels partits i els seus dirigents: oligàrquics o cesaristes, tant se val) i institucional (el Parlament hiperfragmentat, el Govern inestable, la Corona qüestionada, el poder judicial desbordat i el Tribunal Constitucional pressionat). Podem afegir-hi el lògic refredament del nostre europeisme. Vam patir en carn pròpia la nefasta reacció de la Unió Europea –liderada per l'alicurta egolatria alemanya del tàndem Merkel- Schäuble– davant la recessió de 2008, a la qual va respondre amb cruels programes d'austeritat, una recepta procíclica condicionant de l'ajuda als països més afectats. Per això avui, àmpliament escaldats, no acabem de creure'ns del tot les mel·líflues i ambigües promeses de la cancellera, en les mans de la qual va estar, i segueix estant, aprofundir la integració europea o rendir culte al sagrat principi «Germany First» (versió trumpiana del solemne «Deutschland über alles» amb què s'inicia l'himne patri).

Anem al cas singular del qüestionament, més o menys, de la funció i pervivència de la Corona. Indubtablement, la Monarquia parlamentària forma part del pacte constituent de la Transició. Els partits d'esquerra (PSOE i PCE) van acceptar la Corona a canvi de la restauració de la democràcia. Un famós discurs de Santiago Carrillo al Congrés ho reflecteix molt eloqüentment. El rei Joan Carles va complir el seu paper de monarca constitucional de manera esplèndida, i així cal reconèixer-ho fins i tot en aquests moments de declivi de la seva imatge pública (que testimonia una recent vinyeta d'El Roto en la qual el retrat oficial del rei emèrit apareix sortint-se del seu marc, com expulsat d'ell per indignitat).

Dit això, s'ha de convenir que la Monarquia és un anacronisme: l'accés a la Prefectura de l'Estat per herència es contradiu palmàriament amb el caràcter democràtic de la forma estatal. Com anacrònica, i contrària a l'Estat de Dret, resulta la inviolabilitat del monarca: segons la Constitució, «la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat» (art. 56.3), la qual cosa suposa que no cal procedir mai contra ell pels actes constitutius de delicte, ja siguin oficials (aquí respondrien penalment les persones que els haguessin ratificat: art. 64.2) o estrictament privats, com, per exemple, conduir sota els efectes de l'alcohol i/o les drogues, exportar il·legalment capitals a l'estranger o lucrar-se mitjançant el tràfic d'influències.

A més, la Constitució no preveu cap supòsit en què el Rei pugui ser cessat: preveu, sí, l'abdicació (un acte voluntari: art. 57.5) i la circumstància que el monarca «inhabilitat per a l'exercici de la seva autoritat i la impossibilitat (física o psíquica únicament, mai política, al meu parer) fos reconeguda per les Corts Generals» (art. 59.2). Precisament el rei Joan Carles va haver de fer ús de la figura de l'abdicació el 2014, per afrontar el desgast de la Corona després de el cas Nóos i de la dilatada i dispendiosa aventura real amb una moderna Madame de Pompadour. Cosa també anacrònica, ja que Espanya no era la França de Lluís XV.

Donades les diligències obertes per la Fiscalia davant del Tribunal Suprem sobre les quantitats presumptament percebudes per l'ex-Rei a resultes de la seva intermediació en l'adjudicació de l'AVE entre Medina i la Meca, l'extrema esquerra i els nacionalistes van sol·licitar la creació d'una Comissió de investigació al Congrés. La Mesa de la Cambra va rebutjar dues vegades aquesta sol·licitud, en entendre que la inviolabilitat del Rei emèrit pels actes realitzats durant el seu regnat era perpètua. La portaveu de PSOE va afegir que, d'acord amb la Constitució (art. 66.2), les Corts controlen l'acció de Govern, no de la monarquia. Discrepo d'aquesta interpretació, ja que la Constitució preveu expressament la creació d'una Comissió d'aquest tipus sobre «qualsevol assumpte d'interès públic» (art. 76.1); i donat a més que semblant òrgan parlamentari no té naturalesa jurisdiccional, podria crear-se fins i tot en relació amb actes emparats per la prerrogativa règia de la inviolabilitat, igual que respecte de fets sotmesos paral·lelament a control judicial. Diferent és la pertinència política d'accedir a aquesta iniciativa, donades les clares intencions antisistema dels seus promotors.

Heus aquí, en efecte, el moll de l'os de la qüestió. La Corona d'Espanya continua sent, el 2020, un mecanisme fonamental del pacte constituent de 1978, i en nom de la concòrdia civil ha de ser preservada com un bé especialment valuós del nostre projecte de convivència i de progrés. Els seus anacronismes i els seus aspectes més rancis (i els mateixos discursos regis són molt rancis) han de ser acuradament suavitzats o eliminats. El rei Felip VI, la tasca del qual en un escenari summament dramàtic em sembla magnífica, no s'ha de considerar mai com el cap d'una dinastia i de la seva parentela (de vegades parasitària), sinó justament com el que la Constitució diu que és: el cap de l'estat, símbol de la seva unitat i permanència. Així el veig jo des del mateix dia de la seva proclamació, fent gala de prudència, sens dubte, però també de coratge, de compromís i de proximitat en l'exercici del seu paper de monarca parlamentari.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook