09 de juliol de 2020
09.07.2020
Diari de Girona

El protectorat

08.07.2020 | 23:57
El protectorat

A mitjan any 2020, el que es debat a Espanya és el nostre grau d'independència. Som un país intervingut? Ho serem a la tardor, després del miratge melancòlic d'un estiu sense turistes? Què suposaria la intervenció de les autoritats europees? Un ajust dur, com el que van patir fa menys d'una dècada Grècia i Portugal?, reformes merament institucionals i pujades d'impostos, com pretén el govern Sánchez?, o limitar al màxim la despesa pública no essencial, com acaba de reclamar fa uns dies el Banc d'Espanya? Sigui el que sigui, no es tracta d'una simple ocurrència anomenar protectorat al nostre país. No és un protectorat, per descomptat, en un sentit que s'ajusti al recorregut històric del terme. Però sí que ho seria en una lectura actualitzada, a la manera de Zygmunt Bauman, líquida i mal·leable: un protectorat de la Unió i, més en concret, d'Alemanya, el país central que marca l'orientació de les polítiques europees. Això suposa no tenir autonomia real; vol dir que la nostra veu s'escolta, però pesa poc. Per descomptat, com passa gairebé sempre, no és un problema exclusiu d'Espanya ni ens pertoca només a nosaltres: la singularitat espanyola no és tal.

Però hi ha un doble protectorat. Així, Ivan Krastev ha observat que, en gran mesura, les pulsions il·liberals i populistes del nostre temps tenen a veure amb circumstàncies emocionals i amb un profund ressentiment davant el que es percep com humiliacions del poder. Una mica d'això hi ha, encara que no del tot. Vull dir que els errors de la globalització són evidents, fins i tot per als seus partidaris –entre els quals em compto–, de la mateixa manera que resulta innegable el component revolucionari de la tecnologia. Les dues –globalització i tecnologia– acceleren uns canvis per als quals els governs no semblen estar preparats ni tampoc amplis sectors de la ciutadania. En conseqüència, el poder es concentra i es forgen noves elits econòmiques, autèntiques capes freàtiques de riquesa cada vegada més aïllades del bé comú. Són terres fèrtils per a la ira i la por, terrenys abonats per explotar la demagògia. Si les nacions no tenen ja independència real, què dir dels ciutadans, supeditats ara al crèdit bancari fins i tot per anar-se'n de vacances o per comprar un cotxe. Una ocupació estable depèn de l'ordre d'una multinacional amb seu no se sap molt bé on i els amos de la qual responen al nom d'algun fons d'inversió. A punt d'entrar a la tercera dècada del nou segle, la modernitat ha derivat en un doble protectorat amb tota la seva càrrega d'humiliacions incorporada.

Estem sent justos? Si ens cenyim a les dades, segurament no. Vivim en la societat més inclusiva que ha conegut la història, la més alfabetitzada, amb major esperança de vida i menor pobresa. L'Estat del benestar, encara que debilitat, segueix oferint nivells de protecció molt superiors als de qualsevol època del passat. La tecnologia brinda múltiples variants d'entreteniment a una societat àvida d'experiències. L'economia verda facilita solucions que permetran descarbonitzar el planeta en un termini raonable. I, no obstant això, alguna cosa va malament. O això sembla. I potser el que va malament no sigui tant el material com l'abstracte. És a dir, que potser és la cultura i els seus valors el que ha pervertit l'adequat funcionament de la societat. Una cultura hiperindividualista i superficial, de to pop i hedonista, sense vincles forts amb el passat ni amb les seves lliçons i que ja no creu en els límits ni en la veritat. Una cultura, en fi, que es diu solidària, però que no respon sinó al dictat del gen egoista. Un gen els excessos del qual paguem ara tots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook