Els membres de la primera generació de menjadors de Conguitos (1961) llegíem acudits d'exploradors amb salacot cuinats en olla per caníbals. Llavors, els països africans aconseguien la seva independència, però les ficcions conservaven el colonialisme. El principal supremacisme de la ficció eren els fascinants còmics, novel·les, pel·lícules i telefilms de Tarzan, el rei blanc d'una selva en la qual els goril·les i les feres estaven per sobre dels negres. Milers d'imitacions havien convertit aquest personatge pulp de 1912 en un gènere. Les ficcions són colonitzadores intel·lectuals, però sabem distanciar-nos d'elles i no ens passa com al Quixot.
En aquell context, els Conguitos eren negres d'aquest tipus de racisme tou, però sempre han estat saborosos cacauets banyats en xocolata i menjar-los no era un simbòlic canibalisme invers. Portem dècades sense Tarzan després de dinar i, endevina, Sidney Poitier va venir a sopar. El fons racista dels Conguitos queda en res en l'actual entorn destarzanat on les persones negres han deixat de ser ficticis salvatges selvàtics i són veïns reals ibèrics.
Als Conguitos els han tret la llança i la conya de «berenar de negres», però se'ls retreu que siguin tan rodons (perquè representen un cos fet amb dos cacauets) i asexuats (però si els sexuessin seria pitjor i amb més estereotip racista). De cacauet racialitzat els queden el Bembo i el nom d'evocació bantu, així que el fabricant té fàcil corregir, si vol, la seva incorrecció política. Cal ser racista per identificar, ara, seriosament, una persona negra amb un ninot format per dos cacauets amb xocolata. Fins i tot per denunciar-ho. El racisme que preocupa avui no és en una bossa de llaminadures.
