La distinció bizantina entre memorial civil o religiós per a les víctimes de la pandèmia oblida la clàusula essencial, no estem per a homenatges. En els funerals d'Estat de l'Almudena, on fins i tot l'elecció del temple escuma redundàncies centralistes, hi havia més bisbes concelebrants i autoritats que familiars dels vint mil morts probables de la comunitat madrilenya. S'al·legarà la distància social, però aquesta norma imposava una reducció d'oficiants i polítics, no de protagonistes reals de la tragèdia.
Les crítiques a Sánchez per no ser un hipòcrita ometen que tenia previst el seu propi autohomenatge. No ha pronunciat les mateixes barbaritats que Trump o Bolsonaro, però les seves xifres han estat a l'altura de tots dos. Els aquelarres programats sota qualsevol adscripció s'erigeixen com a dic de contenció, per neutralitzar un descontentament que pot traduir-se en accions judicials. En comptes de tanta invocació dissimulada perquè el Suprem baixi de les seves pretensions als ciutadans demandants, es troba a faltar un tuit amb la sinceritat incandescent de Roberto Speranza, ministre italià de Sanitat, que ja ha declarat davant la Fiscalia per la pandèmia. «Penso que tot aquell que hagi tingut responsabilitat en aquesta emergència, des del cap de l'OMS a l'alcalde del poble més petit, ha d'estar disposat a retre comptes de la seva gestió. És la bellesa de la democràcia, i és just que sigui així. Per la meva banda, sempre tindré la màxima disponibilitat a les investigacions».
En canvi, els responsables espanyols prefereixen ficar el cap sota el temple. Inclinen la testa davant nenes de catorze anys, un gest que en un altre país s'atribuiria a l'excentricitat, però que aquí persegueix reivindicar les jerarquies liquidades per la pandèmia. Cap autohomenatge artificiós a l'ombra de deïtats religioses o republicanes suplirà a l'exigència de responsabilitats.
