Personalment soc dels que pensa (i no soc l'únic) que a Catalunya s'està donant una situació en la qual molts catalans normals i assenyats es neguen a jutjar, denunciar i oposar-se a determinades proclames polítiques del món independentista radical. M'estic referint a la part de la societat catalana que està convençuda (o almenys això se'n desprèn del seu comportament) que a Catalunya nosaltres sols ho podem fer tot millor que la resta, especialment de la resta dels espanyols. Aquests convenciment del supremacisme de Catalunya és el fonament bàsic de la causa independentista.

A data d'avui, el resultat d'aquesta creença ha estat un estrepitós fracàs polític i crec que és immoral amargar-lo per més temps. El mandat democràtic independentista no s'ha verificat i una part molt important de la societat catalana no ho accepta. Tampoc l'Estat espanyol ha resultat un Estat fallit com s'anunciava i la Unió Europea ni s'ha molestat a considerar la «nova causa catalana».

A data d'avui no em consta que l'independentisme hagi reconegut el seu fracàs, ni tan sols que plantegi una rectificació. Precisament la crisi sanitària provocada per la covid-19 i les conseqüents crisis econòmica, social i política, ens mostren que cal una urgent rectificació de les posicions independentistes en el sentit que cal cogovernança amb Espanya i Europa per protegir la població catalana i superar la situació actual.

Crec, sincerament, que una gran majoria (fins i tot dins de l'independentisme) pensa que cal una reformulació realista i pragmàtica dels objectius de l'independentisme. No té futur ni és intel·ligent una proposta que oblida i margina la meitat dels catalans. És obvi que la situació generada per la covid-19 ens ha fet més vulnerables. Ens cal afrontar una recuperació dolorosa que serà llarga. Per fer-ho cal repensar el nostre futur com a col·lectiu, abandonant els plantejaments de desconnexió sanitària, social, política i econòmica. No podem sortir sols d'aquesta crisi, tampoc ho pot fer Espanya ni tan sols Europa ni els grans líders mundials. Ens cal acceptar i adaptar-nos a un món interconnectat i interdependent. No hi ha estats, ni empreses ni col·lectius independents en el segle XXI. Les nocions tradicionals d'identitat i sobirania avui són forçosament identitats i sobiranies compartides, on els governs han de governar i codecidir en els àmbits locals, estatals i europeus.

Cal treballar per tornar a consolidar una societat catalana que mostra símptomes de greu divisió i disgregació. Cal recosir fractures, estimular la cohesió social i territorial i preparar el sistema sanitari desgavellat per la covid-19 per poder lluitar amb possibilitats d'èxit les properes batalles sanitàries i un munt més de coses que ara tothom veu que no tenim. Ens cal una política capaç de governar en la pràctica i en el dia a dia, deixant de banda fantasies inexistents.

Les quimeres de desconnexió en un món hiperconnectat són avui dia suïcides. Ens cal aspirar de nou a ser un referent per a Espanya i a partir d'aquesta posició tornar a tenir presència i prestigi a Europa. Però també cal restablir les connexions dins de Catalunya, retanyar ferides, sobretot i especialment a la Barcelona metropolitana (amb més de 4 milions d'habitants, més de 85.000 milions d'euros de PIB, un 37% del PIB de tota Catalunya). No s'entén Barcelona sense la resta de Catalunya, però la força de Catalunya es també la força de Barcelona.

Superar aquestes ferides encara recents, no serà fàcil. Caldran grans dosis de voluntat, confiança i credibilitat que van esfumar-se a partir del setembre del 2017. Ho podrem fer si les nostres gents legítimament independentistes jutgen, denuncien i s'oposen a les mentides, falsedats i despropòsits que van fracturar pels quatre cantons una Catalunya al fer-nos creure que sols podíem fer el que volguéssim. Si no és així, seran i serem responsables de la demolició definitiva del brillant futur que teníem només fa un decenni.