Agraïment a l'hospital

Josep Trueta

Pere Bosch Puig Cornellà del Terri

El dia 4 de maig d'aquest 2020, vaig patir un síncope que em va deixar sense coneixement.

Quan em van trobar, el SEM em va portar a Urgències de l'hospital Trueta, i allà va començar tot. Vaig ingressar el mateix dia, amb les constants vitals molt baixes, i de mica en mica vaig anar recuperant el coneixement.

Però va ser al cap d'uns dies quan em van diagnosticar un defecte congènit de la vàlvula aorta, calcificada i amb molt poca obertura, que era el que m'havia provocat el síncope.

Els metges, arran del problema, em van preparar una operació per al transplantament de la mateixa i, al cap d'uns dies, el 20 de maig, vaig passar per quiròfan per al seu transplantament.

Després de l'operació van començar les complicacions. El cor no em bategava com havia de fer-ho, i la meva vida va estar penjant d'un fil durant uns dies, a les portes de la mort. Però els metges i inferemeres del Trueta van fer el possible i impossible per refer-me. I, després de quatre dies, el meu cor va començar a bategar per si sol, i me'n vaig sortir.

Estic molt i molt agraït a tot l'equip de l'hospital Josep Trueta, metges, infermeres, sobretot dels llocs on vaig passar els 40 dies que hi vaig estar, de l'UCI, de Coronàries, de 6a planta.

Tot un equip de 10, sensacional, un personal excel·lent amb un molt bon tracte humà, envers a mi mateix i a la meva família, en uns moments tan durs i difícils com els passats. No tinc paraules per agrair-los tot el que van fer per mi, i només desitjar-los que continuïn així i que no defalleixin mai.

Moltes gràcies i una abraçada molt forta per a tots i totes.

Publicans d'ara

Xavier Serra Besalú GIRONA

Sé que potser em diran que em passo de frenada, però des de fa força dies intento contactar amb Hisenda només per intentar demanar una humil «cita prèvia» perquè voldria poder seguir pagant uns impostos a aquest Estat que ens hauria d'emparar. No sé si ho faig molt malament, potser, però em fa la impressió que no hi ha manera. La web de la «cita prèvia» me la nega sistemàticament.

Si hi hagués una institució com la dels publicans de l'antiga Roma, per exemple -segur que coneixen la paràbola del fariseu i el publicà, oi?-, on en principi podies acudir a un o a un altre, me n'aniria a la competència, però aquí tot està -com els «Correos», la «Renfe», etc.- en mans d'una mateixa estructura del passat, i sovint patètica, per cert.

Sé que em direu que no són pas tots dolents els qui treballen a Hisenda, i molt menys ximples o mandrosos. Però, renoi!, ja els podrien donar algun curset de qualitat o d'empatia en l'atenció del ciutadà. Què no ho són ells, de ciutadans? Què no se n'adonen i no ens escolten?

A Roma, un «publicà» era qui obtenia alguna delegació jurisdiccional de l'Estat per efectuar la recaptació de tributs regulars. Sembla que era un càrrec d'alt prestigi i responsabilitat. Alguns s'enriquien fins i tot personalment, i molt, i constituïen una mena d'empreses comercials, amb accionistes i tot, i amb cert grau de monopoli i opacitat.

Semblances i diferències: l'opacitat i el poder és el mateix; l'activitat fraudulenta i el monopoli, no ho sé. Espero que no.

Dit això: els funcionaris no hauríem d'estar al servei dels ciutadans? Algú escolta?

El Parlament, parla única de país

JOAN JANOHER I SADURNí VULPELLAC

Crec que comença a ser hora d'adonar-nos que els enemics de la nostra llengua no estan distants, és un tòpic l'assenyalar que aquests estan fora de Catalunya. Doncs no és així: estan tan propers a nosaltres que actuen al Parlament com si de casa seva és tractés. Almenys, com a diputats de partits, ocupen escons per defensar les seves idees, i entre elles, està la persecució constant del català. No en tenen prou amb menysprear-la, sinó que, a més, la ignoren, i parlen en castellà a l'hemicicle, com a prova del seu poder.

No cal fer-nos el sord, per quant al Congrés espanyol sempre han rebutjat les parles diferenciades i que tant enriqueixen el país. Tot plegat és un contrasentit, el que un congrés nacional barri les portes a les llengües pròpies, no és legítim, com tampoc ho és que s'accepti que al nostre Parlament es parli en castellà, una mesura impositora de poder governamental, de la mateixa manera que no el deixen parlar al Parlament Europeu. Per què aquesta radicació, si tots som comunitaris, o només han de prevaldre les que ells en diuen «oficials»?

Amb la «nova normalitat»

Jesús Domingo Martínez girona

Davant l'anomenada «nova normalitat» el compromís de cadascú segueix sent indispensable. I una cosa semblant passa en el pla social i econòmic. És temps de fer pinya i de sumar als altres, com han demanat els bisbes espanyols. Administracions públiques, partits, societat civil... Cap mà sobra si volem que la recuperació no deixi ningú enrere. O fins i tot per plantejar-se metes més ambicioses. Perquè el cop ha estat dur, però ofereix també l'oportunitat de canviar el rumb allà on les coses no funcionaven, de manera que després de la pandèmia emergeixi una societat una mica millor.