Cada país té el govern que es mereix, principalment si el govern és el resultat d'un sistema electoral regit pel principi democràtic i que reparteix escons per hectàrees i no pas de forma proporcional al vot emès. Catalunya, sense sistema electoral propi des de 1979, que ja és dir, ho fa així: en vots guanya una majoria i per repartiment d'escons en surt una de diferent. D'això se'm diu irracionalitat, que essent qualitat d'irracional dona per resultat un absurd, com bé diu l'IEC.

Segons la lògica aristotèlica i àdhuc l'escolàstica, s'arriba al judici absurd, és a dir, contrari a la raó i al sentit comú, quan les premisses són falses. Tenim un govern deslegitimat a les urnes, però legitimat pel Parlament. Un executiu - JxCat i ERC - que se'n fot de tots nosaltres, ciutadans de Catalunya, donat que, com diu l' Antoni Puigverd, sembla que té per única fita batre el rècord mundial d'incompetència.

La ineptocràcia, com qualifica aquest articulista al règim independentista que patim tots, inclosos els seus respectius votants, dona vida als immortals Gaziel, Josep Pla i Salvador Espriu tot retornant-nos obres com Quina mena de gent som, Prosperitat i rauxa de Catalunya o El país moribund, respectivament, que semblen acabades de ser escrites. En aquests tres grans autors de la literatura catalana hi podem trobar condemna de l'agitació, del fariseisme patriòtic, de les quimeres, dels somnis impossibles, dels governs ineptes... i de les frustracions que han creat a generacions senceres de catalans.

El cretinisme, però, segueix fent via, mentre el país s'ofega lentament en les misèries que ell mateix ha creat. Les deixalles cobren vida i se l'emporten fins a la incineradora. Ara mateix, si exceptuem el personatge central, Adolf Hitler, ens trobem en una doble nova nit dels ganivets llargs. Per una part, el neoperonista Puigdemont volent agenollar el seu propi partit, el PDeCAT, fins a fer-lo desaparèixer del mapa per a major glòria seva. El seu precedent és Francisco Franco. Una vegada guanyada la guerra i convertit en generalísimo, va agafar el partit Falange i de les JONS, i el va dipositar en el seu Movimiento Nacional i aquí pau i glòria. Els cabdills no volen companys de viatge que pensin; volen submisos que visquin d'ell i morin per ell i amb ell.

Per l'altra part, la guerra per a la presidència de la Generalitat existent entre JxCat i ERC, que atura i paralitza la governació del país. Un guerracivilisme sense precedents que ha agafat a l'anàrquica però servil CUP amb el peu canviat. Els tres grups es troben integrats per gent bé del poble català que mai ni ha patit ni patirà fam. Són els de sempre es diguin liberals, d'esquerres o bojos per un dia. Fills del senyor Papà, nets del senyor Papà i pares de futurs senyors Papà. Famílies que posen el més beneit dels seus a fer política per seguir sobrevivint pel segles del segles amb el corresponent amén final. Menjapàtries que repeteixen el discurs del servei al país mentre se'l reparteixen.

Ara li toca a Lleida i a tot el Segrià. Plus de nervis perquè ni Quim Torra (JxCat), ni Alba Vergés (ERC) saben què fer per tapar la nuesa del príncep. Madrid els ha deixat sols, vull dir amb plens poders per fer front al nou despertar de la covid-19, de tant escoltar allò ximplet del rapte competencial. La única decisió ha estat decretar de nou, doncs ja ho havia fet fa setmanes el Consell de Ministres, que tots hem de portar mascareta quan estiguem en llocs públics.

L'assessor àulic del vicari general, que botifarra li ha fet, l'epidemiòleg Oriol Mitjà, ha dit els sis focus lleidatans només es poden apagar confinant la gent. El risc que es vagi estenent és tan alt com alt és el menfotisme dels nostres governants respecte de la nostra salut. Les eleccions al Parlament truquen a la porta i no vindrà ni d'un mort, ni tampoc d'un miler de morts, per rescatar els electors independentistes que els abraça el dubte hamelià. Es disputa un plat de llenties, ens diuen sense dir-nos-ho, i ens preguen sense pregar-nos, que no els distraguem amb futileses. En Frank Zappa ens diria que «l'estupidesa té un cert encant que li manca a la ignorància». El problema és que, en el cas de l'actual govern de la Generalitat, tant s'hi troba l'estupidesa com la ignorància, i el de Baltimore res no es va deixar dit per resoldre problema tan complex.