Michael Robinson, al seu programa de ràdio, li va preguntar a un esportista amb una malaltia autoimmune com portava el dia a dia de la seva malaltia. Aquest li va admetre que no li prestava atenció i que vivia d'esquena a ella. Va afegir que no volia investigar a Google com seria l'avanç i que intentava seguir amb les seves rutines, fins que el dolor era tan intens que el paralitzava. En aquest moment, tornava al seu metge, l'única persona de qui es refiava. Havia elegit el millor i confiava en el seu criteri. Confiar, quina bona sensació. Si, a més, tries correctament en qui fer-ho, bingo.

La confiança fa que les borses vagin a l'alça o caiguin en picat. Hi ha equips de futbol que se'n van en orris una temporada perquè deixen de creure en el criteri de l'entrenador, caps que cessen treballadors en els quals han deixat de confiar i polítics que s'envolten de veus afins als que anomenen càrrecs de confiança. Fa anys, durant una trobada familiar en què menjàvem pollastre al forn, un os maleït se'm va quedar encaixat a la gola. Recordo la sensació de falta d'aire, sufocació i pànic. Vaig mirar al meu voltant, tots seguien bevent, rient i menjant pollastre assassí, excepte el meu pare. Ell va ser l'únic que es va adonar del que passava, em va somriure i em va dir que no passaria res. Em va donar un copet i adeu a l'ofegament. Em va salvar el cop? Sí, però també la confiança que em va transmetre. Sense el seu aplom, hauria entrat en pànic.

Segons les estadístiques, la confiança del consumidor va pujar gairebé vuit punts el passat mes de juny. La raó rau en el fet que alguns tenen millors expectatives de futur i aquesta mínima esperança, encara etèria, ens fa ser una mica més feliços. Parlant de felicitat, la vaig perdre quan una amiga es va enrotllar amb el meu amor platònic i la vaig tornar a perdre quan vaig saber que una de les meves parelles m'havia posat les banyes. La confiança és curiosa. Costa guanyar-la, es perd en un sospir i, només a vegades, es recupera. Fa anys vaig marxar de teràpia intensiva amb un psiquiatre. Un cap de setmana de marató psicoanalític del qual només recordo el símil de les potes d'una cadira i la relació de parella. Segons el doctor, un bon matrimoni (o com vulgui anomenar-se) s'ha de basar en quatre pilars: atracció, comunicació, amor i confiança. Si un falla, la cadira cau. Silenci a la sala.

Cal qüestionar les coses. Confiar no és el mateix que tenir fe. Per la segona cosa, anem a missa. La primera, es guanya. Vaig deixar d'anar a un bar perquè l'amo mai em donava tiquet i em prohibia pagar amb targeta. Un dia va explotar. Odiava pagar els seus impostos i es justificava en els casos de corrupció. Hi havia una dosi de barrut, sí. Els polítics són responsables de la decepció, també. A hores d'ara, amb l'economia, l'esperança, les perspectives laborals i els ànims per terra necessitem que els partits s'alineïn i vagin tots a una. Que qüestionin i suggereixin tot el que faci falta, però que donin la talla i es facin mereixedors de la nostra confiança. Pensin-ho abans de fer segons quines declaracions. El contrari, ara, és no estar a l'alçada.