Ja coneixen el truc del titular de premsa que diu «No soc un delinqüent», on tots els lectors aprecien amb saviesa la variant de la confirmació d'una culpabilitat mitjançant el seu desmentit. Ben assessorat per periodistes, Pedro Sánchez ha utilitzat un estratagema idèntic per desqualificar conjuntament Joan Carles I i Felip VI, molt per sobre del que el deure li exigia. En qualificar d'«inquietants» i «pertorbadores» les investigacions sobre comissions milionàries pagades a un Cap d'Estat amb quatre dècades al tron, el president de Govern va emmudir el país. L'ortodòxia imposava un asèptic «deixem que la Justícia funcioni», i el líder socialista va aprofundir l'atac en introduir en el mateix discurs l'actual monarca. Encara que fos per bé, remataria Cela.

Amb una virulència inesperada que està vinculada a l'afebliment de les defenses immunitàries causada per la pandèmia, Joan Carles I és avui un personatge tòxic amb qui ningú voldria fotografiar-s'hi abraçat. És per aquest motiu que felicitar-se davant les «distàncies» marcades per l'actual Família Reial amb l'anterior no suposi una exculpació comparativa, sinó un afany per ressaltar una continuïtat dinàstica que es prefereix ignorar piadosament.

En barrejar els Reis davant un mandatari estranger com Giuseppe Conte, el president no només suplanta el discurs de Podem per l'extrem. També culmina la seva venjança contra la vella guàrdia joancarlista de la transició. Per l'esquerra, es revenja contra els Felipe i Guerra que pregonaven la inefable Susana Díaz. Però també neutralitza els Ansones, sense oblidar un Aznar que ha d'admirar secretament el primer ministre que el supera en audàcia davant La Zarzuela. Culmina l'entrevista a Jordi Évole, una presumpta fanfarronada executada a consciència. El dolent és González, s'adoctrinava als vuitanta-noranta. No, el dolent és Sánchez, encara que sigui per bé.