Cada dimarts surt el preu dels mercats mundials de cel·lulosa. Hi ha tres mercats: el xinès, l'europeu i l'americà. L'experiència ens diu que el que mana és el mercat xinès (gran importador de cel·lulosa i gran exportador de paper), i que fins i tot va lleugerament més avançat. Si el mercat xinès es mou, al cap de poques setmanes els altres mercats també el segueixen. La seva observació m'indica l'estat de l'economia, també en aquest moment incert i de difícil interpretació. Doncs bé, el mes d'octubre de l'any passat el mercat a Xina havia tocat fons. Ara faltava esperar el moment de la pujada, una prova del retorn a una normalitat anterior. Dimarts, enlloc de pujar, per primera vegada en vuit mesos, el preu va tornar a baixar. Reconec que vaig quedar astorat perquè esperava un moviment contrari. Que el preu baixi indica que les coses aniran a pitjor, que la crisi està lluny de ser resolta a escala mundial.

Afortunadament, dimecres Seat va fer públic que invertirà 5.000 milions en el desenvolupament del cotxe elèctric. És la millor notícia econòmica de l'any. Fa molts mesos vaig proposar un pla de transició energètica basat en el lideratge elèctric de Seat amb la sinèrgia de la resta d'empreses i administració catalanes. Proposava una ajuda suplementària de la Generalitat a la compra del cotxe elèctric i a la moto elèctrica, així com un pla per desenvolupar els 750.000 punts de càrrega que necessitarem a Catalunya. Si aprofitem l'embranzida de Seat les altres empreses seguiran el referent. Cal produir diferent de com ho fem ara, aquesta és la direcció i Seat s'ha avançat marcant el camí.

En canvi, dijous em van explicar que l'empresa portuguesa fabricant de paper fotocòpia més gran del món, amb un milió de tones anuals de producció i vendes a 118 països, ha aturat la meitat de la producció per manca de comandes. Pel que sembla, una cosa semblant ha passat a un important fabricant de Saragossa, amb una producció propera a un milió de tones de paper per a caixes de cartró, amb aturades parcials. I, més a prop, la fàbrica de Sant Joan les Fonts viu moments difícils.

Jo no he canviat els meus hàbits de consum. Llavors, on s'ha perdut tanta producció, qui ha deixat de consumir? I encara, si podem viure amb aquesta producció, per què hem de consumir en excés?

La resposta la trobarem observant el model econòmic que tenim. Fa un segle que s'ha associat benestar amb millora de la productivitat, la qual cosa genera creixement. S'afavoreix la productivitat del capital (els guanys per diner invertit) i la productivitat del treball (la producció per persona). Per fer tot això s'ha oblidat la tercera pota de la productivitat, la de les matèries primeres. És a dir, per satisfer el capital i les rendes del treball s'ha actuat de forma esbojarrada extraient més matèries primeres perquè eren les úniques que no es podien queixar. El resultat ha estat l'esgotament de molts recursos (aigua, sòl, minerals, combustibles, boscos tropicals, clima...) perquè es necessitaven per augmentar la productivitat de l'economia, per fer-la créixer en consum obtenint economies d'escala. I, encara més, per fer-ho s'ha hagut d'entrar en una espiral de deute perpetu, gastant molt més del que podem consumir.

Durant el mes d'agost de l'any passat vaig escriure aquí que aquest model econòmic havia arribat a la fi, amb anys on els bancs centrals imprimien més i més moneda per fer que l'economia creixi. Ara, quan ja s'ha aturat, deia, la sola mesura possible és l'Helicopter Money, injectar directament diners a la butxaca del contribuent. Encara no ho hem fet. Si a l'agost avisava que l'economia entrava en crisi, imagineu el que tenim ara quan tot s'està aturant.

Al món li sobra producció, i és per aquí on cal actuar. No serveix de res injectar sumes enormes de recursos en tornar a fer rodar la màquina econòmica si es mantenen els mateixos errors. Cal actuar per corregir la tendència. La famosa taxa sobre el CO2 és el mecanisme més important perquè actua sobre l'origen dels combustibles fòssils, és una acció per millorar la productivitat energètica. Actuar sobre el consum del sòl (l'especulació del terreny), sobre el consum d'aigua, sobre el consum d'energia fòssil, sobre el consum de minerals (ferro, ciment, alumini), sobre vegetals (boscos, cereals, soja, palma), és la millor manera de donar la volta al problema. En canvi, ara l'economia penalitza el valor afegit amb l'impost de l'IVA, quan el benestar prové del valor afegit que som capaços de desenvolupar amb la cultura, la tecnologia i la organització, no pas de la productivitat.

Aquest error de confondre la productivitat del valor afegit en la generació de benestar, no és naïf, és un error premeditat pel gran capital. La globalització ha estat la culminació d'aquest error, el guany final del capital, invertint deslocalitzant la producció, amagant tots els impostos, i escanyant la productivitat del treball, abaixant permanentment el cost laboral. No ens n'hem adonat perquè ens han anestesiat amb el consum continu i ens han portat a ser presoners d'estructures que exigeixen un creixement ràpid que ara no podrà ser.

La covid-19 ens haurà fet despertar de l'anestèsia, fent-nos veure que cal modificar la gestió de l'economia, deixant de seguir els paràmetres que teníem fins ara i no eren adequats.