Cartes

Miquel Mengual Casellas Girona

El qui us escriu ha sigut víctima de tres agressions que, gràcies a Déu, no van acabar en tragèdia. Robatori de mòbil, no pas furt, la més lleu. Agressió física tan sols per avisar educadament que les bicicletes no poden circular per les voreres. En aquest cas era: o baixeu vosaltres... o he de baixar jo. Ja sé que soc un xic tossut. Però la meva pregunta és: quan una persona fa les coses ben fetes, amb tota normalitat i sense penjar-se medalles, és ell que se n'ha d'avergonyir? Ens hem de deixar trepitjar sempre? No, home, que només en tenim dues, de galtes! Hem de permetre que ens tirin al terra, que ens destrossin la compra i que a més a més d'insults, rebem cops? I finalitzo simplement deixant a l'aire una altra anècdota real: he esmentat força vegades en els meus escrits, un lloc: carrer de Joan M. Pou i Camps. Les 9 del vespre. Se m'acosten 5 nois. Em barren el pas posant-se en cercle. Aquesta vegada vaig tenir sort. La cantonada la tenia a prop i en cinc passes llargues vaig ésser a la vorera d'una cafeteria on hi havia gent. Tot i la meva taquicàrdia la cosa va finalitzar així. Déu ens agafi confessats.

Víctor Israel

salvador tarradas ustrell gualta

Amb motiu de la mort del mestre Ennio Morricone, s'ha parlat molt de la trilogia de Spaghetti Western de Sergio Leone i ben poc de la balada de Sacco i Vanzetti (Here's to you Nicola and Bar) i la monumental Novecento. Potser per resultar incòmodes a algunes ments ben pensants.

Per cert, a la pel·lícula El bo, el lleig i el dolent, l'actor realment lleig que hi apareix no és precisament Eli Wallach sinó un actor mataroní de nom artístic Víctor Israel (Josep M. Soler Vilanova) que interpreta el curt paper del sergent confederat que parla amb Lee Van Cleef en un fort abandonat. Era el mateix que feia de Tonet a El doctor Caparrós, amb Joan Capri, que sempre contestava: «No so'pa'mestre, jo». Actor d'una lletjor pregona, però molt cinematogràfica que els millors estudis se'l rifaven, havent participat en més de 200 pel·lícules, en moltes de les quals ni tan sols hi constava acreditat.

Nova resposta al senyor Bosch

Josep López de Lerma Girona

Amb relació a la seva última carta li dic: 1) El seu foteta «endemés» el posa sota cautela gramatical. Si faig ús d'aquest adverbi en els meus escrits és perquè es troba reconegut per l'Institut d'Estudis Catalans. D'altra banda, la primera constància escrita del mateix pertany al segle XIV i el seu autor fou Ramon Llull. 2) Es posa de peus a la galleda: si no sap el meu primer cognom, com és que reitera que em coneix i ha parlat amb mi? 3) O són tres les vegades que m'ha trobat o són quatre. La precisió, que deia en Pla, la precisió. Li recordo Goethe: «Beneficieu-me amb les vostres conviccions, si és que les teniu; però guardeu els vostres dubtes, ja que em basten els meus». 4) Els somnis, somnis són, i si abans em va dir que li parlava d'en «Pujolet» i ara em diu que potser li parlava del «Nen», és que ha arribat a un punt d'autoescarni latent. El dubte constitueix un estat d'incertesa que pot esdevenir malaltissa. 5) Això de les «cartes» és tan fals com la «prosa poètica» que m'atribueix. Des dels quinze anys porto escrivint en diaris, revistes, llibres, etc., i mai no he utilitzat el format periodístic/literari de carta a algú, ni menys he fet poemes en prosa. Vostè és un falsari. 6) A mi ningú de CDC em va fer fora de CDC. Me'n vaig anar voluntàriament quan vaig veure que la bogeria s'havia apoderat del meu partit. El resultat ja el sap: s'ha estavellat contra les roques, ha perdut centenars de milers de votants, ha acabat en un lamentable concurs de creditors i les seves despulles no les vol ni el fugit de la justícia. Si insisteix en aquesta línia calumniosa, ho té perdut al jutjat. I 7) Li vaig presentar les meves credencials polítiques, obtingudes sempre democràticament, i el full de serveis al país que hi havia al darrere. Em pot dir quins serveis de debò ha fet vostè al nostre país? Au, bon vent, i que Déu l'acompanyi.