Al nostre país hi ha una sòlida i brillant tradició de dones periodistes, amb precursores tan extraordinàries com Carme Karr, Maria Rosa Arquimbau o Irene Polo. Avui n'hi ha que dirigeixen diaris, programes de ràdio d'una gran audiència o que exerceixen de corresponsals en llocs estratègics, com és el cas de Txell Feixas a Beirut. La mirada que projecta Txell Feixas sobre la complexa realitat que l'envolta és lúcida, fonamentada, incisiva i d'un gruix humà que la distingeix. El Líban, el territori dels antics fenicis que van dur a Europa l'escriptura i els coneixements de les civilitzacions desenvolupades antigament entre el Tigris i el Nil, constitueix un observatori privilegiat per seguir de prop i interpretar els esdeveniments que es produeixen a l'Orient Mitjà i que tenen un impacte enorme sobre tot el planeta. Des de Beirut ens han enviat cròniques memorables Josep Carner, Tomàs Alcoverro o Maruja Torres. Ara Txell Feixas ens ofereix Dones valentes, un llibre que des de l'inici ens interessa i que ens commou. L'introdueix un pròleg vibrant i intel·ligent de Gemma Ruiz Palà, que ens capbussa de ple en el fil conductor de les històries de coratge que ens acosta Txell Feixas en unes pàgines escrites en un estil àgil i que mantenen la tensió dels lectors per la duresa i la llum de les vides que hi anem coneixent en capítols breus i successius. Les dones hi són protagonistes per la dignitat i la determinació amb què afronten el seu destí advers per construir-hi horitzons propis i emancipadors en societats on la dona té greument limitats els seus drets. Podríem tenir la temptació de valorar els fets esfereïdors que Txell Feixas ens explica des d'una distància indiferent o, encara pitjor, des d'una actitud prepotent. És cert que fa molt de temps que no hi ha confrontacions armades al nostre país, però també ho és que les dones no van poder votar a Catalunya fins a l'any 1933 o que fins fa quaranta anys les dones casades no podien obrir comptes bancaris o tramitar el carnet de conduir o el passaport sense l'autorització del marit. Tinc, a més, ben present, ara que commemorem l'Any Badia i Margarit, que quan amb el Dr. Badia ens plantejàvem l'any 1979 l'establiment d'un llenguatge administratiu per al català, ensopegàvem amb documents en castellà on s'ignorava l'existència de la dona i, posem per cas, es demanava la professió del pare, partint de la premissa que la mare no tenia ofici. Aporto aquesta reflexió amb la voluntat de contribuir a suscitar un impuls honest i solidari d'empatia vers les protagonistes d'aquest volum, des de la constatació d'una humanitat propera, que forma part de la nostra. Dones valentes interpel·la la nostra consciència per les situacions de violència física i moral que s'hi recullen, però també desvetlla la nostra admiració davant de la capacitat de resistència i de reacció, davant de la força, la imaginació i el talent d'aquestes dones que ens reconcilien amb la condició humana, perquè ens demostren que la crueltat i l'odi no tenen la darrera paraula.