Dijous al capvespre em dedico durant mitja hora a comptar quanta gent porta mascareta al camí de ronda de Roses. He escollit aquest indret per dos motius. Un perquè passo uns dies de vacances en un apartament situat davant mateix. I, dos, perquè l'amplada del camí de ronda és inferior als dos metres entre banda i banda. Quan es creua la gent, és impossible mantenir la distància de seguretat. Dijous era el primer dia d'ús obligatori de la mascareta. Resultat: 24 persones porten la mascareta i 50 no. Els dies anteriors no la duia quasi ningú, sobretot els estrangers. L'excusa dels francesos, majoritaris en aquesta zona, és que al seu país no és obligatòria. I es queden tan amples.
Ja sabem que la decisió del Govern de Quim Torra d'obligar a portar la mascareta, fins tot per passejar en solitari pel bosc, és per demostrar que la Generalitat fa alguna cosa després del fracàs de Lleida i de la inoperància de Ferrovial, l'empresa del cas Palau, en el rastreig de contagis pagat a preu d'or. Però no hi ha norma o llei al món que es compleixi si no va aparellada de les corresponents sancions. I dijous els Mossos encara no tenien instruccions per multar. Per tant, a efectes pràctics, paper mullat.
Daniel Defoe, l'autor de Robinson Crusoe, escriu a Diario de la Peste, editat recentment en castellà per Alba Clásica: «Vaig pujar per Holborn, el carrer estava ple de gent, però tots caminaven pel mig i ningú per les voreres, suposo que perquè no volien tenir el menor contacte amb ningú que sortís de les cases, ni aspirar olors o efluvis de les coses que podien estar contaminades». El llibre tracta sobre l'epidèmia de pesta que va patir Londres el 1665. Sembla com si en el segle XVII els londinencs tinguessin més consciència d'evitar els contagis que a la nostra moderna i tecnològica societat del segle XXI.
