Hi havia una comunitat entre cambrers de Girona. Tots es coneixien i en acabar la jornada es reunien a porta tancada al costat d'una barra o emprenien un circuit pels locals que quedaven oberts. Quan vaig arribar a la ciutat, sense un duro, vaig formar part d'aquella tropa. Recordo, quan treballava al Royal de la plaça Independència, infinitat d'alegres matinades.

Quan el circuit arribava fins al bar El Sol s'hi muntaven unes festes collonudes. Hi havia un cambrera, banyolina, que quan servia rondes (gratuïtes per a la tropa) deia «Pitjor per al Sol», rememorant la cançó de Sabina. Quan vaig començar a treballar allà ens preguntàvem perquè es deia «El Sol», ja que teníem la sensació de trobar-nos en qualsevol lloc menys en un de brillant. Estant allà de matinada et senties com un polissó amagat en un vaixell que travessava un mar estrany.

El més cridaner d'El Sol era el sol, valgui la redundància, tot un misteri. A l'estiu el sol queia a plom sobre la plaça del Vi i es reflectia a tot arreu. Des de l'interior del bar la plaça es veia com una foto velada. El bar, com si el repel·lís, s'enfosquia. Es tornava cova i refugi.

El Sol tenia el seu encant. Un defensa un bar com defensa una samarreta, quan aquest es converteix en part d'un. Les parets d'El Sol transpiraven històries. Moltes vegades era com una màquina processadora, ens dèiem de matinada, que rebia la penya que voltava per la plaça del Vi per despatxar-la fent esses pel carreró (carrer Germans Busquets) que tenia de sortida. I amb això n'hi havia prou.

El bar tenia els seus fluxos. Al matí arribaven els empleats de l'Ajuntament. De l'últim oficinista a l'alcalde (recordo haver-hi vist Joaquim Nadal, Anna Pagans i el pròfug Puigdemont). A l'estiu s'omplia de turistes que demanaven calimotxos i paelles. Els diumenges les seves taules eren ocupades per les famílies i parelles d'amants que anaven i venien d'un alberg del Barri Vell.

Quan en el Tripadvisor el defenestraven, quan les opinions en fòrums mataven o donaven vida a un bar, la gent no anava a aquell lloc per ser el millor. Hi anava per l'aura. Tripadvisor no en té ni idea. En aquest bar, mentre servia taules, o perdia el temps parlant fins a la matinada, somiava a ser escriptor i tornar a la meva vida de periodista, mentre escrivia apunts en tovallons.

La pandèmia va posar fi a l'emblemàtic bar gironí i les seves tres dècades de vida. Pitjor per a El Sol, que es convertirà en un d'aquests llocs de Girona la desaparició física del qual deixarà surant la seva aura en la memòria.