13 de juliol de 2020
13.07.2020
Diari de Girona

Això no és normal

13.07.2020 | 06:00
Això no és normal

Si normal ve de norma, Espanya és un país normalíssim. Cada Govern competeix amb l'anterior en l'emissió de centenars de normes en forma de decrets i lleis a les quals, majoritàriament, gairebé ningú fa (o feia) cas. Fins i tot la normalitat s'estableix per reial decret, com el que va publicar el Butlletí Oficial de l'Estat per aixecar l'Estat d'Alarma anteriorment dictat. Ja som oficialment normals, cosa que sempre és d'agrair.
Alguns dissidents no acaben de creure-s'ho, però això també entra dins de la normalitat espanyola. No hi ha res de normal, aparentment, a viure sota una pandèmia amb la bestiola a l'aguait; però tot i així hem entrat –uns abans que altres– en el que el Govern anomena «nova normalitat». Sembla un eslògan publicitari i no convé descartar que ho sigui.
No només és nova, sinó també una mica xocant la normalitat en la qual vivim. Consisteix, de moment, en futbol sense públic, gent emmascarada pels carrers, cues davant els locals de poc aforament i salutacions amb el colze. Res a veure, certament, amb els hàbits de la població abans que el virus de la corona vingués a trastocar-ho tot.
Una de les més notables mudances de costums que ha portat la bestiola és l'atenció que el públic presta a les ordres i recomanacions del Govern. Els espanyols que tradicionalment gastaven fama –una mica excessiva– de gent anàrquica i poc atenta al comandament s'han convertit en un dels pobles més obedients del món. Llevat dels xinesos, com és natural.
Dos mesos de reclusió domiciliària aplicada sota les multes de la Llei de Seguretat Ciutadana (en altre temps anomenada Llei Mordassa pels que ara la fan servir) van ser suficients per obrar aquest petit miracle. Tant és així que, fins i tot el BOE, habitualment gris, va passar a ser un diari de molta lectura gràcies a l'interès dels ciutadans per estar al dia de les normes d'obligat compliment.
Tampoc seria just no admetre que el concepte de «nova normalitat» pot ser un encert des del punt de vista lingüístic, encara que soni a neollengua governamental.
Estableixen, en efecte, els diccionaris que el normal és allò que resulta «habitual o ordinari», però no diuen en quin moment específic. Abans que arribessin els infaustos idus vírics d'aquest març, era normal caminar a cara descoberta, saludar efusivament i despreocupar-se del que fes o digués el Govern (llevat que es tractés d'Hisenda).
Ara és igualment normal –o habitual i ordinari, com volen els diccionaris– que la gent surti emboçada al carrer, guardi les distàncies i s'ensaboni les mans diverses vegades al dia. La nova normalitat és, més o menys, el revers de l'antiga; però no deixa de ser normalitat en la mesura que gai­rebé tots l'exerceixen.
Així i tot, sembla anòmal que hi hagi eleccions enmig de les calors del juliol i que es juguin partits de futbol diàriament amb públic i so de pega a aquestes altures de la temporada. Tot és acostumar-s'hi.
De nostàlgics n'hi haurà que trobin a faltar la normalitat de tota la vida, encara que el seu retorn sigui ara mateix tan incert i improbable com el regnat de Witiza. Hi tenen tot el dret, això sí, de dir que això no és ni mig normal. 

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook