Predir el futur sempre ha estat una cosa molt complicada i per això el món és ple de «profecies» que no es compleixen. Així, els aurispices romans interpretaven el futur en el vol de les aus en un món sense pol·lució, o en les entranyes d'animals quan la carn encara no s'envasava al buit i un podia arribar a casa amb un pollastre viu. A Delfos van fer d'això un lucratiu negoci. Segons la predicció després s'iniciava -o no- un viatge, un matrimoni o una guerra. A part hi havia les profecies apocalíptiques, com les que van anunciar la fi del món per a l'any 1000, amb el canvi de mil·lenni, o les del clergat ortodox rus que van situar la data amb absoluta precisió l'1 de setembre de 1492. Va ser un fracàs estrepitós per partir de la premissa falsa que la Terra havia estat creada l'any 5508 abans de Crist, i ja se sap que quan es parteix d'un error és molt difícil arribar a conclusions certes.

Anys més tard, ni més ni menys que Erasme va predir en una carta a un amic, quan l'amenaça otomana planava sobre Europa, que «el món no pot suportar tenir dos sols al cel» i que el futur pertanyeria als cristians o els musulmans perquè tots dos no cabien a la Terra... i aquí estem, 500 anys més tard i encara amb problemes. Més a prop dels nostres temps, és sabut que Nancy Reagan consultava regularment un astròleg (cosa que no va impedir que peguessin un tret al seu marit) i, en una altra dimensió molt diferent, Francis Fukuyama, que paradoxalment en això segueix la línia d'Engels i de Marx del progrés lineal de la Història, va predir el triomf de la democràcia liberal com el sistema més perfecte que havia vingut per quedar-se perquè ja no li quedaven rivals. Es va equivocar perquè encara que després de la derrota de les altres dues grans ideologies del segle XX, feixisme i comunisme, el liberalisme apareixia com a supervivent i clar vencedor... Ho feia des de la limitada perspectiva d'un món eurocèntric sorgit de la filosofia grega, el dret romà, el cristianisme, el Renaixement, i la Il·lustració. I el problema és que aquest món s'ha quedat molt petit.

En desacord amb Fukuyama, Samuel Huntington va predir el xoc de civilitzacions com a senyal d'identitat del nostre temps, un xoc simbolitzat en els atacs ­terroristes de l'11 de setembre als EUA -i altres de posteriors a Europa i la resta del món- a càrrec d'islamistes radicals que no comparteixen el nostre llegat, i que tenen una altra visió dels assumptes de gènere o del paper de la religió en la vida pública, igual que les civilitzacions asiàtiques ­reclamen més pes per a l'autoritat o col·loquen la col·lectivitat per sobre de l'individu.

Les modes d'Occident ja no dominen perquè al segle XXI han sorgit països poderosos que no comparteixen el nostre llegat, que no han passat pel Renaixement que posa l'individu en el centre de la creació, ni per la Il·lustració que col·loca el dubte en l'eix del debat intel·lectual. Ni han tingut Descartes, que va separar el diví, el natural i l'humà. Són països amb altres valors i que es regeixen per altres principis, i així l'arrel confuciana de la cultura xinesa s'ha combinat amb el comunisme de Mao i el possibilisme de Deng (gat negre o gat blanc, l'important és que caci ratolins) per acabar oferint al món un capitalisme autoritari d'Estat com un model en competència amb la democràcia liberal que es vol particularment eficaç en temps de crisi com els actuals.

El resultat és que la geopolítica que va néixer el 1945 està en crisi com ho estan les seves institucions més importants. No és fàcil respondre la pregunta de per què hi ha França al Consell de Seguretat de l'ONU, com a membre permanent i amb dret de veto, i no hi és l'Índia amb les seves bombes atòmiques i els seus 1.400 milions d'habitants. I igual passa amb el Banc Mundial o amb el Fons Monetari Internacional. Si el problema es reduís a això, a una reforma, no seria fàcil però podria tenir solució. Però aquesta etapa ja ha passat, avui no seria possible aprovar per consens la Declaració Universal dels Drets Humans, com es va aprovar el 1948. El que ara la Xina ofereix és una nova geopolítica basada en premisses diferents de les que defensa la democràcia liberal. Per això la seva oferta és molt perillosa i per això la Unió Europea la considera un soci estratègic, necessari en el combat contra l'escalfament global, i al mateix temps un rival sistèmic que posa de potes enlaire l'ordre que ens ha regit durant els últims 75 anys.

Els Estats Units comparteixen aquesta visió de la Xina però li afegeixen dos components més: la rivalitat per l'hegemonia digital, l'exponent màxim de la qual són les xarxes 5G que ara per ara dominen els xinesos, i la rivalitat militar a la conca de l'Indo-Pacífic on s'imposen els nord-americans, mentre la Xina es limita (almenys per ara) a procurar «encarir» les intervencions «ianquis» en el que considera el seu «estranger pròxim».

Per això i malgrat les dificultades innegables que travessa avui la relació euro-nord-americana, el fet que compartim els mateixos valors en un món en el qual són minoritaris és un potent element que advoca per l'acostament progressiu entre nosaltres (i amb Iberoamèrica). Una cosa que certament es facilitarà si Joe Biden guanya al novembre.