No m'agrada estar sense fer res, però de vegades em sacrifico i em quedo quiet, amb freqüència dempeus per fer més meritòria la meva inactivitat.
- Què fas aquí dempeus? -em deia la meva mare quan era petit.
- Intento no fer res -responia jo.
Llavors ella s'acostava xiuxiuejant-me a l'oïda:
- Quedes lliure d'aquest mandat obsessiu.
Si una mare t'allibera, t'alliberes, de manera que em posava en marxa i feia els llits dels meus germans o ordenava les cadires de la sala o em raspallava les dents o estudiava la lliçó d'Història. Estudiar la lliçó d'Història era el més semblant a no fer res, però la memorització de les dates posava en marxa milers o milions de neurones que a hores d'ara deuen estar ja completament mortes, com les dates inútils que em van ajudar a retenir.
Ara, de gran, sobretot a l'estiu, he recuperat el ritu de no fer res, però procuro no fer res assegut, per dissimular. Et quedes quiet, dret, enmig del carrer i tothom et mira o t'evita com a un boig. T'asseus en un banc públic, en canvi, i ningú es fixa en tu, encara que estiguis fent el mateix que feies dempeus: res. Una de les maneres secretes per a la pràctica de la inactivitat consisteix a fer veure que escrius. Quan són a prop la meva dona o els meus fills, agafo un quadern i començo a moure el bolígraf amb gest de concentració. En general, em limito a posar números o a dibuixar formigues perquè les formigues s'assemblen a les lletres. Però si triguen a anar-se'n, el bolígraf comença a escriure frases amb sentit pel seu compte. Em sorprèn aquesta capacitat del Bic negre punta fina per compondre oracions gramaticals amb sentit que després jo faig meves.
En tot cas, i és al que anava, els períodes de no fer res constitueixen parèntesis existencials que s'obren i es tanquen igual que els de l'escriptura. De vegades, em recorden també a les notes a peu de pàgina que la majoria de la gent se salta perquè cal llegir-les amb lupa. En aquestes notes a peu de pàgina, però, està continguda la meva existència millor que en el text principal.
