15 de juliol de 2020
15.07.2020
Diari de Girona

Un casal del poble

15.07.2020 | 00:26
Un casal del poble

Durant els primers anys de la dictadura, la catòlica Espanya estava regida per les «boinas rojas» i la «División Azul». Franco havia originat una croada en nom de Déu, que va convertir tot el territori nacional en un desmesurat camp de batalla. El «Generalíssim» era un home d'origen modest que va tenir una infància miserable. El seu pare malvivia d'un sou molt petit, i ell estava destinat a sofrir el mateix. Però es va fer militar, va arribar a general, es va revellar contra el Govern de la República, va guanyar una guerra entre germans i es va convertir en l'amo absolut de tot Espanya. A Francisco Franco Bahamonde, jerarca per la gràcia de Déu, el preocupava més que els seus vassalls parlessin el català o l'euskera, que la penúria, la gana i l'opressió en què malvivien.

Els béns d'en Franco s'engrandien, dia a dia, per «donacions forçoses», que li feien els ciutadans. Era una institució establerta per una llei que es va inventar, que consistia a apropiar-se hisendes públiques i propietats privades que li donava la pobra gent. D'aquesta manera, aparentment, vàlida i legítima, se li va adjudicar el Pazo de Meirás, un casal pairal de l'escriptora Emilia Pardo Bazán, que els seus hereus van donar-la als jesuïtes perquè hi fessin un noviciat. Però els frares no la van acceptar perquè no es van veure en cor d'afrontar les despeses de manteniment i els impostos. Llavors, Julio Muñoz Águila, governador civil de la Corunya, va tenir la brillant idea de cedir-la a Franco mitjançant una subscripció «popular i voluntària» consistent a deduir a cada un dels funcionaris i treballadors gallecs un tres per cent del seu salari.

Quan «El Caudillo» va lliurar la seva ànima a Déu, «la Senyora» disposava d'un patrimoni de 600.000.000 euros robats al poble. En l'actualitat, la família Franco controla una complexa xarxa de societats mercantils, a més dels valors multimilionaris dipositats en bancs internacionals amb el beneplàcit de Suárez, González, Zapatero, Sánchez i inclòs Iglesias. Això tan sols succeeix a Espanya. Els dictadors com Mussolini o Ceausescu foren executats, Hitler es va suïcidar,  Videla i Pinochet van morir a la presó i Trujillo va ser assassinat. Tots ells van ser enterrats en cementiris vulgars fora dels seus països. Però Franco va morir al llit santificat amb els sants olis i, quan va morir, tot va seguir igual. El 1975, el rei Joan Carles, el seu protegit, va concedir a la seva dona, « doña  Carmen , la Collares», el títol nobiliari de duquessa de Franco.

Van passar molts anys. El 9 de setembre de 2007, un lector d' El País va posar en una carta dirigida al director: «A l'escola, a la meva àvia i a tots els seus companys, els van obligar a lliurar una pesseta per fer-li un 'regal' a Franco. Tots ells són copropietaris del Pazo, per la qual cosa haurien de reclamar la seva part. És una autèntica vergonya que la prole del dictador continuï gaudint dels redits i milions que va aconseguir a costa del poble». Els béns de l'herència, en la seva integritat, cap vegada es van saber. La ciutadania mai va entendre l'actitud impassible i col·laboracionista dels diferents governs davant aquell nou espoli. L'excusa sempre era la mateixa: «S'ha de fer el necessari per mantenir la pacífica transició de la dictadura a la democràcia», posant una espelma a Déu i una altra al diable.

Després de gairebé vuitanta anys de vergonya pública, en la qual la família del dictador ha viscut com el rei Mides, amb la col·laboració, cooperació necessària, complicitat o coautoria de l'Estat convertit en delinqüent, se li reclama el Pazo de Meiras. Quelcom que, per lògica, ens hagués pogut evitar requisar-lo com un bé robat al poble. Després de quasi vuitanta anys, compareix a judici com a demandant l'advocat de l'Estat a instàncies de la Junta de Galícia, la Diputació de la Corunya i els Ajuntaments de Sada (on se situa el casal) i la Corunya, per defensar l'obvi, que la compra de l'immoble per part del dictador Francisco Franco el 1941, havia estat un delicte de falsedat en document públic i que les obres de rehabilitació les va realitzar amb fons públics. Mentrestant, el rei Joan Carles i el president de Govern de torn miraven de quin costat venia el vent.

Segons va sostenir l'advocat Xavier Suárez, la suposada compra per part del dictador el 1941 va ser «simulada» i «fraudulenta», i el pagament, «fictici». La família Franco va fonamentar la seva defensa en el fet que la compra que va dur a terme Franco fa quasi un segle va ser legal, ja que la propietat li pertanyia, i que els seus hereus havien estat els amos del casal «fins avui», de «bona fe» i amb «just títol». El judici ha quedat vist per a sentència. La magistrada Marta Canales, una jutgessa de primera instància que camina amb peu ferm, dictarà una resolució històrica donant resposta a totes aquestes qüestions, però el que no podrà fer serà condemnar a tots aquells que per acció o omissió van ajudar el clan Franco a cometre aquells delictes, amb premeditació i traïdoria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook