Des de fa ja quatre o cinc anys, totes les tardes de dissabte i diumenge el primer canal de TVE emet telefilms alemanys. Són deliciosos per fer la migdiada i encara que puguin semblar cursis perquè les seves trames no tanquen conductes mafioses ni violències indiscriminades, resulten molt humans i molt més eficients des de la perspectiva de l'exemplaritat social.

Em sembla un gran encert de la televisió pública espanyola la compra d'aquestes produccions alemanyes -de la ZDF- que desenvolupen històries properes sobre conflictes entre pares i fills, divorcis, jubilacions i molts altres que tenen a veure amb personatges reals de la nostra quotidianitat més propera. En general, tots els problemes de relacions que es plantegen acaben més o menys bé però no d'una manera idíl·lica, sinó funcional i pedagògica.

L'homosexualitat, les separacions matrimonials, la integració dels emigrants, les addiccions juvenils, fins a la gentrificació, concorren en aquestes pel·lícules televisives que, a més, sempre es desenvolupen en espais naturals meravellosos i durant les millors èpoques de l'any: primavera i estiu. Gràcies a la ZDF coneixem pobles i llocs paradisíacs en els fiords noruecs, en els ports pesquers de Nova Anglaterra, a Cornualla, la costiera amalfitana o la Selva Negra.

Els escenaris que més em criden l'atenció són, però, les petites localitats de Baviera, extraradis de Munic a una mitja hora de la gran ciutat. Allà viuen joves criadors de bestiar boví que fabriquen formatges de llet crua, una jovial farmacèutica al costat d'un bonic metge preocupat per les visites dels més ancians, un fisioterapeuta amable i una assistent social comprensiva. Hi ha fleca artesana, venda de verdures ecològiques, ciclistes, agència immobiliària i una mínima oficina bancària. En resum, hi ha de tot, viuen plàcidament enmig d'una natura harmoniosa i a pocs minuts de la capital. I la immensa majoria disposa d'ordinador, mòbil i ràpid accés a internet...

No sé si serà o no veritat, si existeix aquest món bavarès a la conurbació muniquesa, però sigui tangible o una realitat inventada per la televisió, representa un ideal desitjable, un món de retorn a allò campestre però on allò rural ja no presenta enormes desavantatges i renúncies davant de la concentració urbana, sinó tot el contrari. La tecnologia i les noves comunicacions farien possible, precisament, el fenomen invers: el camp assumeix totes les virtuts de la modernitat que abans només posseïen les ciutats, però ara sense les servituds d'aquestes. Baviera és el més rural i tradicionalista dels estats germànics i, al mateix temps, el més avançat tecnològicament.

Fa uns dies, l'arquitecte Miguel del Rey parlava dels problemes de degradació del paisatge que ha provocat al nostre país el desenvolupament del turisme. Proposava aprofitar la crisi sanitària i econòmica actual per repensar els models econòmics que ens han portat fins aquí i posar en valor el patrimoni històric i natural, per a això, a més, parlava de crear una cultura de la imatge -del cinema i altres narracions- que servís per educar el ciutadà en una nova sostenibilitat. Vaig pensar immediatament en els telefilms alemanys, fills de la cultura política i ecològica que Alemanya posseeix.

No puc estar més d'acord amb Del Rey, com ho estic amb el geògraf Joan Romero quan demana un pla urgent d'habitatges per a joves. Encara que no crec que només amb telefilms aconseguim la reconquesta de l'Espanya rural, com tampoc veig factible posar-se a desenvolupar nous plans d'urbanització per crear habitatges públics llevat que ens dediquem a demolir barris degradats i substituir-los per immobles bioclimàtics en una aparatosa operació de reforma de les nostres ciutats.

Tampoc sembla sensat esperar un nou model econòmic que ningú sap on estarà, o una nova normalitat perquè el turisme torni a ser el que era, indústria en favor de la qual hem sacrificat el medi ambient, les platges i les muntanyes, a més d'invertir en les infraestructures que necessitava. Trigarem anys a recuperar els milions de turistes que esperàvem cada estiu, i serà difícil sostenir, per molts diners europeus que ens prestin, de dos a tres milions d'aturats sense qualificar procedents del sector serveis.

Però si conjuguem totes aquestes necessitats com a país -absorbir aturats, recuperar el camp i valoritzar el paisatge-, creant un nou programa polític i econòmic, un New deal que sàpiga, a més, atreure inversions privades i seduir els prestadors de Brussel·les, potser puguem sortir de l'atzucac en què ens ha deixat el virus que ningú esperava. En qualsevol cas, és temps de recomanar-los una bona migdiada de cap de setmana veient discórrer la vida domèstica entre els prats de la vella Europa.