Cada estiu, sense excepció, se'm repeteix una seqüència. Vaig a la platja, a qualsevol, i quan miro a l'aigua el meu cap s'omple dels compassos del tema principal de Jaws, de John Williams. És impossible de reprimir: hi ha una associació directa entre el mar i aquella banda sonora que anticipa l'imminent atac del tauró. És un mecanisme automàtic, fins al punt que es produeix sense una consciència prèvia. La música de la pel·lícula està adherida al subconscient. No fa gaire, una nit de lluna plena, amb el meu fill miràvem el cel. «Què xiules?», em va preguntar, i vaig trigar a respondre perquè no m'havia adonat que ho feia. Igual d'immediat, igual d'involuntari. Aquesta vegada era el tema de Leia de Star Wars. El cel estrellat, com el mar en calma aparent, porta música de John Williams. També fa poc, arribava a una parada d'autobús i el meu ja era allà, amb les portes obertes, i el conductor disposat a tancar-les i arrencar en qualsevol moment. Quan els peus van activar-se per iniciar la inevitable corredissa, un reproductor interior va fer sonar el tema principal d' Indiana Jones. Williams va ser clau per pujar al vehicle, perquè quina mandra, això de córrer en silenci. En podria explicar unes quantes més d'aquestes. Des de les innumerables ocasions en què en treure'm una jaqueta he evocat la fanfàrria de Superman fins a les no poques vegades en què he cantussejat la sintonia de Harry Potter quan algú ha pronunciat la paraula «màgia». Tot això no ve al cas de cap efemèride, ni de res en particular. Només de la consciència, no per sabuda menys important, que sense la música de John Williams els nostres imaginaris estarien orfes d'una peça fonamental de la seva configuració. És que a més no és ni una qüestió de cinefília: les seves bandes sonores transcendeixen completen el mitjà per construir una singular simfonia col·lectiva. Sí, totes aquestes peces van ser elaborades per descriure musicalment uns personatges i les seves accions, però des del moment que les vam assumir com a pròpies es van tornar una síntesi de nosaltres mateixos. En un homenatge al compositor, Harrison Ford, després de fer broma sobre fins a quin punt està cansat que li posin el tema d'Indiana Jones en qualsevol context, va resumir el talent de Williams dient que és «un geni». Efectivament, no n'hi ha gaires i ell n'és un. Per moltes coses, però sobretot perquè, per a moltes i molts, és l'autor de les bandes sonores de les nostres vides. I mai li ho agrairem prou.
