Urkullu ho ha dit: «El PSE és la nostra primeríssima opció». Li ho havia dit cinc anys abans a Duran i Lleida just abans que CiU saltés pels aires per l'aliança electoral amb Esquerra, la que va dir-se Junts pel Sí. «Però què esteu fent a Catalunya?», li va preguntar el lehendakari a l'aleshores líder d'Unió. «L'enemic és Bildu. PP i PSOE són els diferents adversaris amb els quals pactem depenent de qui mana a Madrid», va contestar ell mateix. Era el que pensava Duran però ja era tard. Mas havia triat la seva pròpia aventura i va ser l'aventura del major fracàs personal, polític, econòmic i social que ha conegut Espanya des de la República.
El PNB podria tenir la temptació de pactar amb Bildu i formarien un govern d'àmplia majoria, amb 53 diputats de 75. També el PSE podria configurar una majoria alternativa amb Podem i Bildu, i fer fora els nacionalistes d'Ajuria Enea. Però ni Urkullu ni Ortúzar són tan poc intel·ligents com Artur Mas; ni la delicada aritmètica del Congrés permet Idoia Mendia de fer invents cantonals.
El PNB ha entès el seu paper d'administrador de la propietat. Amb Ibarretxe es van arribar a creure els amos, però l'error va durar poc, es va purgar amb quatre anys a l'oposició (i no més), i mort l'il·luminat, es va acabar el gran ridícul que van fer. Entremig, van governar PSE i PP i no van poder resultar més nefastos. Patxi López serà recordat com el pitjor lehendakari i un dels polítics més deslleials d'Espanya.
Mas va trencar amb Unió per córrer als braços d'ERC. Va perdre la centralitat, la seva hegemonia electoral i la CUP li va acabar tallant el cap i dient-li que el llençaven «a la paperera de la història». És el mínim que en política et passa quan renuncies al centre, quan perds estabilitat, quan oblides que només la moderació és constructiva i t'alies amb els que fins llavors perdien les eleccions i sabien que només podrien guanyar-les vampiritzant-te i fent-te quedar malament.
És tan aclaparadora la lògica del moviment que fins i tot l'han entesa els sinistres primaris de Bildu, el partit que més va créixer diumenge passat en escons després d'haver jugat el seu paper al Congrés, ni que fos amb la presumpta i per sort fallida derogació de la Reforma Laboral impulsada pel president Rajoy. En el mateix Congrés, els neoconvergents s'enroquen en el no a tot, en la seva única idea de la independència de Catalunya, que ells són a més a més els primers que saben que és mentida i que no existeix.
Esquerra intenta, amb totes les seves limitacions, ocupar el vell espai de CiU i són el soci de referència del Gobierno. Puigdemont acusa els republicans d'autonomistes, de venuts i de traïdors, que és el mateix que Carod-Rovira li bramava al president Pujol quan pactava amb Felipe o amb Aznar, mentre el president encadenava majories absolutes i Carod no era més que un casteller amb ínfules de Cambrils -que ja és ser poca cosa.
Els que guanyen i els que perden no sempre són les mateixes persones ni els mateixos partits, però és per la mateixa idea, pel mateix esperit i en realitat el mateix centre i la mateixa estabilitat que guanyen o perden. Espanya no ha canviat. Catalunya tampoc. Hi ha hagut líders cada vegada més mediocres i amb missatges més simples.
Hi ha més mentiders, molts més llunàtics i mentiders i una tecnologia que els permet un contacte directe i desjerarquitzat amb el públic en general i més encara amb el seu públic. Però les victòries d'Urkullu i Feijóo i la derrota de l'independentisme -una derrota que no ha estat militar sinó purament mental- certifiquen que només des de determinades tonalitats es pot construir un projecte polític i cívic que pugui consolidar-se en el benestar i en el benefici de la majoria.
Tard o d'hora Convergència perdrà les eleccions i les guanyarà Esquerra, i no serà per cap altre motiu que el de la moderació dels republicans i la tribalització sectària dels irreconeixibles hereus de Jordi Pujol. És cert que Aragonès no és Urkullu i ni de bon tros Junqueras pot comparar-se amb Ortúzar, i per tant Catalunya està condemnada a alguns anys d'una profunda i depriment decadència, però fins i tot en la misèria, i en la truculenta paròdia del que alguna vegada va ser una certa solvència de la política catalana, els que guanyen i perden les eleccions ho fan per les mateixes causes.
