Aquesta va ser la idea que expressava el papa Francesc el passat 29 de juny, dia dels Apòstols Sant Pere i Sant Pau, en l'al·locució que adreçà als fidels aplegats al Vaticà. El Papa deia que «el més important de la vida és fer de la vida un regal». I crec que aquesta va ser la manera de viure de set persones que, en pocs dies de diferència, van morir durant el confinament degut a la covid-19. Encara tinc el telèfon o el mail d'alguns d'aquests homes i dones que van fer de la seva vida un regal i que ens van deixar enmig d'unes circumstàncies doloroses i difícils. Una d'aquestes persones va ser el fundador d'una escola per formar cuiners, un home valent i d'una gran empenta, que estimava molt Montserrat. Una altra persona va ser un professor (ja jubilat) d'una escola que, dissortadament, va perdre la seva esposa el passat mes de novembre. Després hi ha el cas dramàtic de quatre religioses vedrunes, entre elles la superiora de la comunitat, que van morir amb pocs dies de diferència. I finalment un mossèn, que va ser el vicari del meu poble, que revifà la vida eclesial de la parròquia en els anys setanta.
Set persones, tres homes i quatre dones, que van fer de la seva vida un regal per als altres. Per això (encara que no només per això) conservo el telèfon i el mail que tenia d'alguns d'ells i em resisteixo a esborrar-los, ja que encara que no són físicament entre nosaltres, el record i l'exemple d'aquests homes i dones és en mi ben viu.
Enmig d'una societat egoista i insolidària, el Papa ens convida a fonamentar la nostra vida en l'amor i a donar-nos als altres. Com aquests set homes i dones que van saber estimar de debò, també nosaltres hem de seguir el seu exemple, per tal d'imitar la bondat d'aquestes persones i fer de la nostra vida (com van fer elles), un regal per als altres. Per això, amb el poeta Martí i Pol, penso que, malgrat que amb aquestes set persones ja «no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia», sí que les recordarem «en les petites coses» de cada dia. Amb les seves vides, aquestes persones ens han ensenyat que «l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força, per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa», com van fer aquestes dones i homes que van saber estimar de debò i que Déu ja ha acollit al seu si.
