17 de juliol de 2020
17.07.2020
Diari de Girona

Catalunya, finalment líder

17.07.2020 | 01:00
Catalunya, finalment líder

Amnistia Internacional és aquella cosa que a Catalunya fa molta gràcia quan parla de les mancances de l'administració espanyola, que passa desapercebuda quan parla dels negrets de l'Àfrica, i que es converteix en poc menys que feixista quan mostra les vergonyes del governet. En el seu últim informe, per exemple, explica que en els darrers deu anys Catalunya ha retallat d'un 24% els recursos destinats a l'atenció primària sanitària, més que cap altra regió espanyola, líder absoluta. Deu ser casualitat que ara sigui Catalunya la comunitat més castigada amb rebrots. O, com diu la Moliner, deu ser que Espanya ens envia temporers infectats perquè sí, per fer-nos mal. Perquè segur que la poca inversió en sanitat no hi té res a veure. Seguríssim.

Tanmateix, un es pregunta què deu haver passat en els darrers deu anys a Catalunya, que hagi obligat a retallar en sanitat, posant en risc la salut dels ciutadans. A algú se li acut? A algú li ve al cap en què ha emprat el governet recursos i esforços els darrers deu anys? Hi deu haver hagut en la darrera dècada alguna emergència impostergable que ha obligat a destinar-hi diners i personal que s'haurien pogut dedicar a sanitat. Que ha exigit als nostres governants sacrificar la salut i a vida dels governats, perquè la causa s'ho valia. Segur que quan Presidentorra, el Vivales i Presidentmàs agafaven diners que haurien anat als Centres d'Atenció Primària, era per ficar-los en llocs més transcendentals que la salut dels catalans. A mi no se m'acut què pot ser més important que la salut, però soc només un periodista, segur que aquests grans estadistes tenien una raó de pes, una Ítaca, diem-ne així. Què ha passat a Catalunya els darrers deu anys, que s'hagi endut els diners?

Fa una setmana vaig portar al metge, precisament a l'atenció primària, la meva senyora mare. Com que a la precarietat de recursos s'hi ha afegit la pandèmia, els malalts no esperen el torn de visita a dins del CAP, asseguts. Ara s'han d'esperar a l'exterior, en fila i distància de seguretat. Aquí tenen la meva mare, 83 anys, pròtesi de maluc, pròtesi de genoll, diabètica, triple by pass, a peu ferm sota l'implacable sol de juliol, i encara sort que hi ha alguna ombra on refugiar-se, perquè de seients, ni un. Amb ella, una desena més de malalts, cadascun amb les seves patologies al damunt, esperant que els cridin per entrar, d'un en un. Infermeres i metges fan el que poden, atrapats entre les normes de la pandèmia i la creixent manca de recursos a què els té condemnats el governet.

Quan vaig anar a recollir la meva mare, treia foc pels queixals tot explicant-me la situació, la dona és gran i no entén que el governet, com a tal, ha de mirar més enllà de les simples molèsties de quatre vells malalts que volen ser atesos amb rapidesa i comoditat i que no tenen, per tant, visió de país. La meva mare, com la resta d'usuaris de la sanitat pública catalana, hauria d'entendre que hi ha altres prioritats, que fa deu anys que la prioritat és una altra i només una altra. Li ho vaig intentar explicar després, a casa, aprofitant que sortien per televisió el Vivales i Presidentorra, els líders emblemàtics que saben a què s'han de destinar realment els diners públics. Em va semblar que la dona finalment ho entenia.

- A la mare que els va parir a ells, enviaria jo a fer cua a l'ambulatori.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook