A Twitter ha debutat fa uns dies un compte que recull imatges de maniquís de carn i ossos posant davant la càmera en postures impossibles d'imitar sense que s'esfumi el somriure. El perfil es diu «Models amb ciàtica» i ha causat eufòria; és una paròdia de la nova tendència en fotografia publicitària que circula per internet. Les fotos són reals, és a dir, que es tracta de reproduccions de catàlegs online elaborats per grans marques. Les noies que hi apareixen són perfectament belles, altes i esveltes, com segueix exigint gran part del sector de la moda, però se les sotmet a una tortura xinesa tal que més que vendre'ns roba sembla que pateixen un atac de lumbàlgia. S'imaginen Andrés Velencoso fent la garsa sobre un sofà de cuir per exhibir una camisa? O Jon Kortajarena encaixat panxa avall sobre una pedra, en la postura d'un insecte i amb el nas xuclant sorra per vendre'ns uns pantalons?

Alguns suggereixen que les empreses tèxtils ?les mateixes de les que es diu que recluten nens per als seus tallers en països del Tercer Món? volen llançar un missatge crític (críptic, més aviat) contra la hipersexualització de la figura de la dona en la nostra societat ?la mateixa que han contribuït a difondre. Altres persones pensem que és pur màrqueting, una estratègia per cridar l'atenció, captar clientela i augmentar les vendes d'un producte les característiques del qual amb prou feines s'aprecien amb tant retorciment d'extremitats. La contorsió absurda dels cossos sense defecte, aquells que es lloguen per convèncer-nos que la nostra vida no val res sense aquesta samarreta de deu euros, bé podria dissuadir-nos de seguir finançant dividends als «inditex» d'aquest món, després que l'estat d'alarma ens va fer millors. Però em temo que no hi haurà tanta sort. Tan segurs estan ells que fins i tot s'atreveixen a ridiculitzar-nos.

Entre la dictadura de la bellesa i la de la precarietat, les dones estem fins al monyo del confinament pretèrit i els que quedin per venir. Segons un informe de l'ONU, durant la pandèmia l'ocupació no remunerada ha augmentat «de manera exponencial» entre la població femenina. Moltíssimes s'han quedat a l'atur o a costa d'un ERTO però segueixen cuidant nens, persones grans i dependents igual o més que abans sense cobrar un euro. Moltes altres ?massa, encara?, maltractades per les seves parelles, surten del tancament dels últims mesos amb blaus a la pell i una cicatriu tremenda en l'ànima (si ja és difícil conviure les 24 hores amb algú, imagineu-vos que a sobre han de carregar amb un botxí sentimental).

La vella normalitat és tossuda i quan no et descarta per un salari perquè les del teu gènere són el pla B, et retorça i contorsiona per convèncer-te que el millor que saps fer és ocupar-te dels altres; aquí no han canviat les regles en l'era de la covid. Un altre estudi, de l'Institut de la Dona, assenyala un fet profundament contradictori; malgrat la seva presència majoritària en sectors essencials durant l'emergència sanitària, en hospitals, comerços o serveis socials, la pobresa és fonamentalment femenina, la qual cosa ens deixa menys preparats, més fràgils, per afrontar una altra recessió.

I no obstant això, fins ara, les mesures de reactivació, els apòsits per recuperar-nos d'aquesta immensa aturada, no tenen gènere preferent i prioritari, no s'ocupen específicament d'un col·lectiu variat que no té per on començar a reconstruir els danys. Caixeres de supermercat, auxiliars en residències de gent gran, infermeres interines, metgesses en període de prova han compaginat les seves responsabilitats familiars amb el deure humanitari de sostenir el poc de sistema que va quedar dempeus. Com els ho compensaran? Assistentes de la llar, «kellys», governantes d'hotel, i fins i tot moltes teletreballadores s'han resignat, algunes en solitud, a veure com la seva manera de supervivència es dissolia com el sucre. A elles aquesta crisi les ha dislocat, rebregat, contorsionat i noquejat i ara les torna a l'arena de la vida sense capot i contracturades. No esperem que a sobre mirin a càmera i somriguin.