Escric aquest article mentre les xifres de persones afectades per la covid-19 continuen enfilant-se en ple mes de juliol. No sabem com aniran els propers mesos però sembla evident que el virus ha vingut per quedar-se entre nosaltres.

Però més enllà de l'afectació sanitària ?que és molt important? m'agradaria parlar de com el pas de la pandèmia, tot i l'espera dels possibles rebrots i les conseqüències econòmiques que estan al caure, ens afectarà des d'un punt de vista polític.

És evident que aquesta pandèmia afectarà directament tots els aspectes de la nostra vida. Des del punt de vista laboral, familiar, escolar, turístic, lleure, oci, salut, etc. i també políticament.

És molt aviat per calcular les conseqüències polítiques d'una crisi tan diferent de les que havíem vist fins ara, però hi haurà coses que almenys durant un temps canviaran. I no estic parlant de la manera de relacionar-nos o de com ens informem de política.

Estic parlant de com canviarà l'escala de valors dels ciutadans i quines seran les seves exigències a la classe política. Sigui al nivell que sigui.

Històricament, la preparació i la capacitat de gestió eren alguns dels atributs més valorats pels ciutadans a l'hora de decidir als seus governants. Amb la crisi econòmica del 2008, tot això salta pels aires i apareixen nous atributs molt més rellevants a l'hora de decidir els nostres representants. No estic parlant de l'eix dreta-esquerra o de l'eix nacional sinó d'allò que es demanda a un aspirant a governar més enllà de la seva ideologia.

Durant el període de crisi i en la postcrisi econòmica, el gir va ser copernicà. Ja no era important la capacitat de gestió, la preparació o l'experiència. Hi havia altres atributs que eren imprescindibles per a poder tenir èxit electoral ?o així ho van entendre els diferents partits polítics. El fet de no tenir experiència política ni experiència de gestió pública era imprescindible. Els nous lideratges es buscàven en altres àmbits com l'activisme, el món universitari o el cultural.

També hem viscut una època en què els lideratges es construïen sobre la divisió de la societat. I molts a més ho han fet amb un estil molt agressiu que ha intensificat aquesta divisió.

El consens, la negociació, l'empatia cap a les opinions contràries han desaparegut en aquesta darrera dècada. Aquí i a la majoria de països. Per tant, els lideratges també han estat més contundents, menys capaços de teixir ponts, més agressius.

Una altra característica del període que va de la crisi a l'actualitat ha estat també l'excés de gesticulació i tacticisme. Amb la comunicació com a gran aliada. S'ha pensat molt en la imatge i en accions impactants de poc recorregut. Tothom volia el titular, el tuit del dia o el gest simbòlic. No és casual que això s'hagi produït en la dècada en què els mitjans tradicionals han envellit i han explotat les xarxes socials.

Això ha provocat una política fast food molt pensada per tenir molt d'impacte però alhora ha resultat tremendament efímera. Una durada justa per una polèmica o per guanyar un titular.

Tot això ha provocat que el tacticisme lligat a un tipus de comunicació molt agressiva hagi marcat la política arreu. Ho ha innundat tot.

Cada època té el seu estil de representants i ara ens tocava aquest. I en aquestes que arriba la covid-19 i ho canvia tot.

Hi haurà un abans i un després en la política degut a l'aparició de la covid-19. És difícil saber què passarà en els propers mesos, però l'impacte emocional del que va passar en la darrera primavera és tan gran que ja podem afirmar que res serà com abans.

I sobretot canviaran les expectatives dels ciutadans respecte als seus governants. Els votants demanaran una sèrie de coses als seus representants i valoraran uns atributs que fins ara tenien un paper secundari. Ho acabem de veure a les darreres eleccions basques i gallegues. Les certeses, la gestió, la capacitat d'arribar a acords i la centralitat han estat el vot refugi de molts electors. En un món ple d'incerteses s'aposta per les certeses i la gestió.

S'anticipa doncs un nou cicle polític on la capacitat de gestió serà clau. Aquest factor serà decisiu en els propers anys. La ciutadania buscarà governants que sàpiguen resoldre problemes i encarar les turbulències actuals i futures amb decisions encertades. És una característica que marcarà tots els àmbits administratius. Des de la política local a la nacional.

L'altre canvi substancial serà el triomf de l'estratègia sobre el tacticisme. Auguro que les decisions mediàtiques de curta volada tindran molt menys recorregut del que han tingut fins ara. Es buscarà lideratges que concebin la coplexitat del problema i que pensin més en els propers anys que ens els propers dies. Polítics que pensin més a llarg termini que a curt. Aquesta tendència ja s'intuïa des de fa uns mesos però la pandèmia ho ha accelerat tot.

Després d'uns anys noranta d'estabilitat, uns dos mil d'excesos i una segona dècada del nou mileni de malestar, comença un nou cicle que tindrà la bona gestió com l'element clau. Val més que els polítics ho comencin a veure.