Hi ha hagut unes eleccions atípiques (per la pandèmia que condiciona la realitat) i cal analitzar els resultats. Es ratifica que, en temps d'incerteses com l'actual, la ciutadania vol estabilitat i això ho representaven Núñez Feijóo a Galícia i el tàndem PNB-PSE a Euskadi i ambdues opcions han sortit reforçades. S'evidencia l'enfonsament de Podem. Després de l'alenada d'aire fresc que va suposar el 15-M, UP ha anat perdent la frescor i les baralles internes i la falta de cohesió del partit sobretot a Galícia l'ha portat a la desfeta present. Els vots perduts per UP els han recollit el BNG i EH-Bildu. El BNG ha passat pàgina de les dissidències i ha sobrepassat els socialistes i Bildu ha recuperat amb escreix l'electorat que li havia agafat UP a les darreres eleccions. Els socialistes, socis de govern d'UP a Madrid, no han aconseguit convèncer els desertors d'UP però han retingut els seus votants millorant lleugerament.
Les dades ens deixen algunes idees que els passo a comentar.
A la dreta, el lideratge de Casado ha sortit tocat, ha guanyat Feijóo, contrari a l'estratègia de confrontació, i ha perdut el dur Iturgaiz, proper a Casado i Álvarez de Toledo. Feijóo va dir en campanya que a Espanya li convenia un govern de concentració com a Alemanya però li va faltar afegir que això reclamava un líder del PP com Merkel. El problema del PP és la falta de projecte de Casado, la seva poca consistència, que el porta a una política agressiva, sense rumb, per amagar la falta d'idees. Merkel va donar la mà als immigrants quan calia i ara, amb un govern de concentració amb els socialistes, lidera el projecte de reconstrucció europeu, els seus darrers dos discursos són tota una declaració d'intencions. Han sentit algun discurs de Casado que expliqui algun projecte?
A l'esquerra UP és el gran perdedor. UP ha perdut la frescor que tenia quan es va crear i haurà de fer una reflexió profunda. El lideratge d' Iglesias surt molt tocat i el seu pes dins el Govern se'n ressentirà. Els socialistes han perdut l'oportunitat de capitalitzar els vots perduts per UP però continuaran al govern d'Euskadi. Més difícil els serà digerir el resultat de Galícia, on, a pesar d'un lleuger augment, han perdut la segona plaça en favor del BNG.
Per últim els grans vencedors són els nacionalistes i crec que això ha de fer reflexionar el Govern i als partits d'Espanya però també els governs de les comunitats autònomes i els partits nacionalistes. La governabilitat d'Espanya necessitarà cada cop més la col·laboració entre els governs de les CA i d'Espanya. Anem cap a un mapa de governs de diferents colors amb un pes creixent de nacionalistes a les CA i de partits estatals que com el PP de Núñez Feijóo diuen que el seu interès només es Galícia i amaguen les sigles. Això comportarà haver de crear mecanismes de concertació i de cogovernabilitat entre el Govern d'Espanya i els de les CA. Els mecanismes de coordinació assajats per gestionar la resposta a la pandèmia s'haurien de desenvolupar per cogovernar en tots els àmbits. I això sols es pot fer si hi ha voluntat per les dues parts, haurem de veure si hi és i si som capaços de fer-ho. Caldrà un canvi d'actitud dels partits siguin estatals o nacionalistes.
Mentrestant a Catalunya continuem amb la falta, cada cop més evident, de govern. Per exemple, pel que fa als rebrots de la pandèmia ara el Govern català no té excuses, té totes les competències, i no es veu que ho gestionin més bé. El Govern català ens deia que Espanya ens mata quan la responsabilitat era del Ggovern espanyol, els catalans seriosos no direm coses semblants que són inapropiades però sí demanem que es governi, que es prenguin les mesures necessàries. S'han anunciat mesures de forma precipitada però no es veu que es tingui la manera de fer-les efectives. Posaré dos exemples: Una part important de la població compleix raonablement les normes però al vespre-nit, els carrers, les places i els bars i restaurants s'omplen de gent que incompleix alegrement les normes i no es veu que el Govern posi els mitjans per fer-les complir. A Lleida darrere els brots hi ha el problema dels temporers. L'any 2006, el govern Maragall va firmar un conveni amb ajuntaments, associacions d'agricultors, sindicats i municipis per posar ordre, es van crear oficines als municipis on es «contractava» els temporers i es garantien unes mínimes condicions com allotjaments dignes. Potser ens haurien d'explicar per què hem tornat enrere i ara tenim la situació que tenim. Les declaracions altisonants exigint als altres com fan el vicari i el seu govern és el contrari del bon govern i ara necessitem bons governants. Potser podrien fer servir l'experiència d'altres, del ministre Illa i el seu equip o d'altres comunitats (els aragonesos sembla que han gestionat millor el brot), en comptes de criticar. Catalunya clama per un govern que governi i per unes eleccions que cada dia que passa és veuen més urgents.
La situació que prefigura el resultat electoral requereix cogovernar i això sols es pot fer des de la col·laboració i la lleialtat. Sense això la governabilitat de l'Espanya autonòmica serà molt complicada i els grans projectes de modernització que Espanya i les CA necessiten, la lluita contra la pandèmia, la necessària reconstrucció econòmica, etc., serà molt difícil que es portin a terme. Els recomano les declaracions de l'ambaixador francès a La Vanguardia de dimarts 14 on desmitifica moltes de les coses que passen a Espanya i demana no dividir Europa sinó intentar dissenyar una política europea, lluitar per un pressupost conjunt de reconstrucció i per una millor coordinació. Atrevir-se a governar la diversitat a tots nivells sense apriorismes i amb voluntat de resoldre els problemes és la gran aposta de futur.
