Mataria per una truita amb julivert. Per una truita amb julivert de les que feia la meva àvia. La posava sobre un plat de porcellana blanca i unes estovalles de fil amb una inicial en color blau. Blau tirant a verdós. Quan una amiga es quedava a sopar, també treia uns platerets petits per al pa. Era una de les seves maneres de complimentar. Els bons amfitrions són els que fan que el convidat se senti especial.
Fa unes setmanes, alguns es van burlar dels treballadors que aplaudien els primers turistes que arribaven després del confinament. Que si Bienvenido, Mister Marshall, cap amunt i que si ignorants, cap avall. Vaig pensar en les famílies que, per fi, rebrien uns ingressos a finals de mes i no em van faltar les ganes d'aplaudir. D'aplaudir, malgrat moltes coses. Tot i que aquesta crisi sanitària demostra que la nostra principal font de riquesa és, també, la nostra principal font de pobresa. Que segueixo creient que cal trobar l'equilibri entre turisme, sostenibilitat i bona convivència. Tot i que més val que ens escalfem el cap per trobar noves oportunitats de desenvolupament econòmic i com som de vulnerables quan ens ho juguem tot al mateix número. Tot i això, comprenc l'alleujament. I l'aplaudiment.
Tots ens hem endut una bufetada. De les fortes. De les que augmenten d'intensitat després del cop. Tenim por i la tensió passa factura. Vull creure que és aquesta ressaca la causant que alguns empresaris declarin que, davant l'obligatorietat de portar mascareta, els turistes haurien de ser l'excepció. Perdona? Si el que es defensa és que nosaltres anem tapats i ells a cara descoberta, si mereixem protagonitzar una pel·lícula de ridículs i de manca de respecte cap als locals. Excepte Donald Trump, Boris Johnson, Bolsonaro i un metge destituït que passava consulta a Formentera, la majoria de professionals de la salut defensen l'ús de la màscara per prevenir els contagis. Portar-la sempre? Potser, no, però l'augment de positius requereix mesures dràstiques i com més aviat, millor. Si tingués ganes de viatjar, que no en tinc, i diners per gastar, que tampoc en tinc, em pregunto on aniria de vacances. Com que no hi ha lloc al món exempt de covid-19 (i aparentar el contrari és d'estúpids), en triaria un amb unes mesures de protecció clares i no li faria fàstics que fossin estrictes. Em decantaria per un lloc net, disfrutón, respectuós amb el medi ambient, però que es pren seriosament la salut. La de tots, començant pels vilatans. Qui et vol bé, et mima, et cuida i et protegeix. Contràriament al que alguns creuen, ser rigorosos sí que transmet la imatge de ser una destinació segura. Ser exigents amb la protecció, però càlids en el tracte, és la diferència entre els que generen confiança o els que defensen quimeres.
Aquí hi ha una oportunitat. Que ens percebin com una comunitat seriosa i de qualitat passa per promoure que tots respectem les regles de joc actual. Els d'aquí, els d'allà, els capitostos, els que no ho són, els treballadors, els que aplaudeixen i els que no. Si cal posar-se la mascareta, es posa. I punt. Els vilatans serem bons amfitrions. Sempre ho hem sabut ser.
