Cartes

Joaquin Durall Banyoles

Als meus 88 anys d'edat he arribat a la conclusió claríssima que el que necessita el món és: honradesa i competència. Només llavors podran desaparèixer milers de despeses que es tornaran inútils i que hem de suportar ara.

Comencem pels polítics. Que no pugi ningú a manar que no tingui una carrera honestament guanyada. Si pot ser de ciències millor que de lletres, ja que el progrés és clarament científic. Pocs i bons. Que hi hagi metges (ara més de ciències que de lletres), enginyers, científics i que no existeixi, ni a l'ombra, cap xerraire egoista, com els que suportem ara. Que mirin objectivament el seu entorn, sense deformacions, ni interessades males interpretacions, sempre nefastes més que constructives. Que no torni a pujar al comandament cap incapacitat com el president Suárez, que en lloc de preservar el que ja estava aglutinat va dividir el país en autonomies, fet que ha donat lloc a diferenciacions, a separatismes i a personalismés disgregadors entre una raça única i igual de Sapiens-sapiens. Admetre la realitat evident és el primer per poder enlairar-se com a aprenents a àngels que som.

Els vividors no serveixen més que per crear problemes. Fora lladres de la riquesa que creen altres, fora vividors a costa dels altres. Els constructors i dissenyadors han de ser elegits, amb pagues no només econòmiques sinó morals i de prestigi, i tots els xucladors de la societat, que és de tots, que desapareguin per favor, que és el millor que poden fer.

Visca els constructors i els creadors de riquesa ben entesa. Visca els inventors del cotxe que ha d'anar cremant H2 (hidrogen), amb motors d'explosió (el que ja tenim fabricat) que donen vapor d'aigua com a residu i sense cap compost carbonós. No permetem res que no sigui edificant del món d'àngels a què estem destinats. Fora els paràsits socials que tant abunden en els nostres dies. I si algú ha caigut en aquests errors tan fàcilment, que els falti un segon per rectificar i demanar perdó. Aquesta és la religió dels humans de l'any 2020.

Com millorar el model turístic

i la mobilitat a la Costa Brava?

Josep M. Loste Romero Portbou

Atès que a la Costa Brava només existeixen quatre estacions del tren convencional -Portbou, Colera, Llançà i Blanes-, caldria aprofitar molt millor les anomenades estacions d'enllaç: Llançà, Vilajuïga, Camallera, Flaçà, Caldes de Malavella, Sils i Blanes, i tot això amb horaris ben coordinats, amb molta intermodalitat, amb el bus. Així mateix caldria aprofitar millor l'estació del centre de Figueres i també aplicar més dosis d'intermodalitat per fer més fàcil la mobilitat a moltes poblacions de l'interior i de la costa. Per què el món empresarial, els sindicats i la societat civil gironinia en general no donen més suport a un tren convencional de les línies R11 (línia transfronterera) i RG1 (que hauria d'esdevenir la línia metropolitana del hinterland de la Regió de Girona?

Emancipació o regressió

Josep Baella Isanta Girona

Jorge Fernández Díaz, exministre, molt preocupat per la sagrada unitat d'Espanya, en una entrevista amb Benet XVI, comenta que el Papa emèrit li va confessar que «Il Diavolo» vol destruir Espanya pels serveis prestats a l'Església de Crist. Però que, malgrat tot, el diable no se'n sortirà. L'inefable exministre, que en el seu dia va condecorar la Verge Maria amb la Medalla d'Or al Mèrit Policial, explica que té un àngel de la guarda de nom Marcel.

El politòleg Jorge Verstrynge ha advertit que la dreta espanyola no perdona i menys a un català. Considera que l'única sortida de Carles Puigdemont és mantenir la confrontació política amb l'Estat. També ha manifestat que no deixaran que la Fiscalia del Tribunal Suprem investigui el rei Joan Carles, perquè la monarquia «és el pilar del sistema». Aguanta els agents econòmics, té les relacions exteriors, aguanta l'exèrcit i dicta la política. Afirma que és normal que el PSOE s'hagi oposat a una comissió d'investigació sobre el monarca, perquè creu que participa del mateix sistema. Diu que hi ha tota una casta de corrupció immensa dedicada a viure sobre el país, i quan en toques un n'udola un altre a cent quilòmetres, perquè tots són solidaris.

El lema «Liberté, égalité, fraternité» queda molt lluny. Espanya està més a prop del Marroc que de França. Catalunya ha de lluitar amb la seva idiosincràsia per recuperar la seva llibertat. La llengua és el millor mitjà. «No són els mals violents els que ens marquen, sinó els mals sords, els insistents, els tolerables, aquells que formen part de la nostra rutina i que ens van minant meticulosament com el temps» (Emil Cioran, 1911-1995).