A Europa bateguen almenys dos cors. El primer ens parla de la urgència d'una major integració. A la moneda única i al Banc Central caldria sumar-los un Tresor europeu, una defensa comuna, els eurobons, una seguretat social comunitària, una política exterior consensuada i, segurament, el cultiu de símbols identitaris compartits; en suma, una mega nació ideal superposada a les pàtries petites que conformen el continent. És l'anhel d'una espècie d'Estats Units d'Europa que superin l'actual Unió; el pas d'una confederació relativa a una federació plena, capaç de parlar de tu a tu als grans imperis d'avui, Amèrica i Xina. El segon cor, però, pateix l'arrítmia d'un escepticisme no exclusiu dels populistes. D'euroescèptics n'hi ha a la dreta i a l'esquerra, entre els liberals i els conservadors, entre els socialdemòcrates i els comunistes. L'escola escèptica no és antieuropea; almenys, no en principi. Així i tot, recelen dels projectes tecnòcrates dissenyats de dalt a baix que, tot i defensar uns alts ideals, ofereixen resultats més que qüestionables. Accepten els avantatges del comerç i de la lliure circulació de treballadors, però potser no haguessin volgut arribar mai a la moneda única, encara que ara transigeixin a contracor. El seu model, més que el Regne Unit, serien Suècia i Dinamarca, que es mantenen dins de la Unió però fora de l'euro, és a dir, com a països europeus amb molta més autonomia nacional. El concepte clau seria, en efecte, el de sobirania.
Per als primers, la resposta a la crisi econòmica provocada per la COVID-19 ha de ser comunitària; per als segons també, però en primer lloc nacional. Els euroforofos reclamen grans transferències pressupostàries, si pot ser sense cost per als països receptors. És el somni de Pedro Sánchez i dels governs endeutats del sud, que prossegueixen amb les seves polítiques expansives de la despesa a l'espera que altres paguin per ells: el BCE amb interessos negatius, per exemple, o la generositat dels socis rics del nord. El problema rau en el fet que les nacions frugals exigeixen les seves garanties. Si el sud és euroforofo, el nord s'ha tornat euròfob. El primer demana més a Europa -sobretot, transferències gratis de diners- i els segons reclamen reformes i austeritat. Al final, parlem de dues cultures diferents que intenten comunicar-se en llengües diferents.
De fet, darrere del fracàs de la políglota Nadia Calviño s'hi troba aquesta desconfiança d'arrel. Com deixar la coordinació de l'economia europea a un país incapaç de posar ordre en els seus comptes públics? Però més enllà del fet puntual, subjau el debat de fons entre una major o una menor integració europea. I la resposta només pot trobar-se en un punt intermedi, que suposi d'una banda fer passos endavant -un cop posat en marxa l'euro, el procés és irreversible i, de l'altra, exigir més maduresa i responsabilitat a les societats més reticents a les reformes. No sembla que hi hagi un altre camí possible. Arribaran els diners europeus -recordem que, en cas contrari, a partir d'octubre començaríem a patir seriosos problemes de liquiditat-, tot i que ho farà condicionat, per més que ens diguin o ens vulguin fer creure que no. Condicionat a l'aplicació de retallades pressupostàries, pujades d'impostos i reformes legals i institucionals. Serà dolorós, sens dubte, però probablement necessari. Si Europa té algun futur, és aquest, perquè si no l'alternativa és que els dos cors es desajustin cada vegada més fins a trencar-se definitivament.
