19 de juliol de 2020
19.07.2020
Diari de Girona

Fent passos cap enrere, però no per agafar impuls

19.07.2020 | 00:07
Fent passos cap enrere, però no per agafar impuls

El Tribunal Suprem dels EUA va dictar el 1989 la sentència del cas «Skinner v. Railway Labor Executives Association», una important resolució que conté el que a Espanya coneixem com a «vots particulars», és a dir, l'expressió per part d'alguns magistrats d'una postura diferent al parer majoritari de la resta dels membres de la Cort. En concret, un dels jutges, Thurgood Marshall, va manifestar la seva dissidència respecte del contingut de la sentència en els següents termes: «La Història ensenya que les amenaces més greus a la llibertat solen ocórrer en temps d'emergència, quan els drets constitucionals són considerats massa extravagants». Crec que aquesta frase, reflectida en una decisió de l'òrgan judicial més important d'Amèrica del Nord, explica perfectament la situació de perill que ara mateix travessem. Potser sense adonar-nos-en, estem llimant, relegant o ignorant alguns dels valors, principis i drets bàsics del nostre model de llibertats esgrimint per fer-ho una situació excepcional o d'emergència, sense adonar-nos que establirem una sèrie de precedents que en el futur poden perpetuar accions que s'allunyin del camí constitucional que ens havíem traçat.
La situació generada per la COVID-19, l'emergència sanitària, l'amenaça d'una pandèmia global i l'enfrontament a un enemic invisible i desconegut provoquen escenaris d'excepció inqüestionables. No hi ha res a objectar ni a l'existència del problema ni a la presa de mesures que comporta, sens dubte anòmales i impròpies dins d'una situació de normalitat. No obstant això, en un estat de dret l'actuació dels poders públics sempre (i faig servir aquest adverbi de temps sent molt conscient de la contundència del seu significat) han d'estar sotmesos al marc legal i constitucional vigent. Al meu entendre, tant quan estava en vigor l'estat d'alarma com quan va quedar derogat, s'han adoptat decisions i aprovat normatives justificades en motius sanitaris, eludint el fet que no sempre tenien un perfecte acomodament dins el nostre ordenament jurídic.
Sent benèvols, fins i tot es podrien passar per alt algunes irregularitats jurídiques al·legant la manifesta falta de previsió de les nostres normes (que no estaven preparades per donar resposta i empara jurídica al panorama generat pel coronavirus). Però aquesta benevolència només podria tenir sentit si, constatat aquest desfasament normatiu, s'albergués un sincer propòsit de canviar les lleis perquè, davant de posteriors estats d'emergència, hi hagués un clar ancoratge de les mesures a adoptar. Igualment, cal admetre la indulgència d'aquesta primera vegada si queden afectats alguns aspectes secundaris de la nostra vida, però no els drets fonamentals que ens defineixen com a societat democràtica.
Així, és cert que l'article tercer de la Llei Orgànica 3/1986, de 14 d'abril, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública estableix que, per tal de controlar les malalties transmissibles, l'autoritat sanitària pot adoptar les mesures oportunes pel control dels malalts, així com de les persones que estiguin o hagin estat en contacte amb els mateixos, amb l'objecte d'evitar el risc de transmissió de la malaltia. No obstant això, resulta molt dubtós que el precepte pugui ser invocat per confinar milers o centenars de milers de persones sense decretar un estat d'alarma, ja que afectaria no només els malalts i les persones que hagin tingut contacte amb ells, sinó la població en general.
Al mateix temps, no hi ha cap empara legal o constitucional a la prohibició de votar a les eleccions basques i gallegues per a determinats nuclis de població ni per als que ni tan sols posseeixen la plena confirmació de portar la malaltia, més quan no s'articulen mesures alternatives per assegurar l'exercici del seu dret a vot. Dit d'una altra manera, si és l'excepcionalitat i el perill de contagi el que fonamenta la decisió d'impedir l'exercici del dret fonamental a participar en unes eleccions, aquesta mateixa excepcionalitat valdria per articular inusuals terminis i procediments de vot per correu per a aquesta part de la ciutadania a la qual no només se li prohibeix votar, sinó que se l'amenaça amb imputar-li un delicte contra la salut pública si decideix acostar-se a les urnes. Una situació tan insòlita com lamentable.
No hi ha dubte que en el recent estat d'alarma es van aplicar mesures pròpies de l'estat d'excepció. S'ha assumit que el Parlament hagi quedat letàrgic (per no dir hibernat), cedint al Govern tot el protagonisme del nostre model parlamentari. S'observa amb naturalitat que, per mitjà de decrets llei, es modifiquin lleis orgàniques. El nostre Tribunal Constitucional, a més, augmenta la seva selectiva lentitud per abordar els recursos que li arriben. Potser un bon dia, aquests escenaris que ara tolerem amb resignació per la por al contagi es consolidin com a mostra d'aquesta «nova normalitat» que poc o gens té a veure amb el que, des d'un punt de vista constitucional, ha de ser un ­veritable estat social i democràtic de dret. Però mai oblidem les paraules del magistrat Thurgood Marshall: «La Història ensenya que les amenaces més greus a la llibertat solen ocórrer en temps d'emergència, quan els drets constitucionals són considerats massa extravagants». Almenys siguem capaços d'aprendre aquesta lliçó.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook