19 de juliol de 2020
19.07.2020
Diari de Girona

Passar pàgina i aixecar el país

19.07.2020 | 00:00
Passar pàgina i aixecar el país

Fa tres anys, un grup molt reduït de persones va decidir jugar a un tot o res, a un vaitot. Dic un grup reduït de persones perquè els fets de la tardor de 2017 no van ser decidits ni en el Consell Executiu del Govern català ni en els òrgans de direcció dels partits polítics. Va ser un plat cuinat per l'anomenat Estat Major, un grup de persones que des de l'ombra van prendre les decisions.

És ben curiós com algunes d'aquestes persones no han sortit mai a la llum pública i, fins i tot, s'ha celebrat un judici amb penes molt dures que han afectat persones molt menys implicades que algunes que s'han estalviat qualsevol tipus d'acusació. Millor per a elles. Diguem que paguen uns pels altres.

Allò no va anar bé. Bàsicament perquè no estava ben preparat. Vist amb la perspectiva de tres anys, hi va haver episodis d'una frivolitat extraordinària. Però aquí paro les meves consideracions sobre el passat perquè, si alguna cosa necessita aquest país, és passar pàgina i mirar cap a un futur ple de reptes i interrogants.

Aquesta setmana m'he adherit a la petició d'indult de la consellera Dolors Bassa. I faré sempre tot el que pugui per alleugerir les penes dels qui han tingut el pes de la presó per aquells fets. No podrem superar els blocs i les trinxeres fins que tanquem aquest capítol.

Entre aquells que encara desprenen ànsies de revenja i aquells que viuen com uns il·lusos en els núvols de la «república implantada», la realitat és molt més tossuda: un país desorientat per una gran promesa fallida i el dur viatge d'aterratge al principi de realitat. Som on som i marges de millora amb un ús intel·ligent de les moltes eines d'autogovern i veu política que encara tenim com a país. Unes eines per recuperar el nord i tornar a fer feina de profit.

Fa poques setmanes sortien unes dades estadístiques que assenyalaven com l'autoestima de gallecs i bascos és molt alta, mentre que la dels catalans està per terra. Potser aquí rau l'explicació de tot plegat. Quan a un li proposen jugar al tot o res i perd, l'autoestima queda en mínims. Quan un viu en una comunitat que es proposa objectius realitzables i nota en la seva pròpia vida el progrés i la consecució dels objectius, l'autoestima individual i col·lectiva és alta, es respira en el dia a dia. Les coses van millor. Aquell català emprenyat de fa deu anys, que va ser el catalitzador del doble salt mortal –perquè el català es va creure el que li deien els que en teoria tenien molta més informació–, avui s'ha convertit en el català malhumorat amb si mateix. Sap que les coses no han anat bé, però ni a ell ni a ningú li agrada gens pensar que ha estat cinc anys fent coses que no han portat a res. Tots sempre busquem una autojustificació per fer més suportable una mirada al passat que no ens acaba d'agradar. I és ben humà i natural.

El moment econòmic i social és d'una gravetat extrema. Aquesta pandèmia ens deixarà ferides socials per a uns quants anys. Transitem en la incertesa. Anem més amb peus de plom. El desànim de descobrir una pedra en el camí que tampoc és fàcil ni de final cert.

Davant d'aquest panorama em sembla que no ens és permès perdre ni un segon. Bon govern, aterrar en el principi de realitat i afrontar definitivament la superació de la roda de hàmster del passat recent. Sense retrets, sense rancors i fent tot el possible pel retrobament. La vida ja ens ha portat prou penes per intentar amargar-nos amb la tossuderia de mantenir el miratge del que no va ser. Estem molt a prop d'aquest canvi de cicle. Les coses han canviat més en un any que en vàries dècades. És clar que en els canvis d'època sempre queden grups de nostàlgics que s'aferren a un passat en què el seu imaginari viu en cotó fluix. Vaig néixer en terra de carlins. I sempre em preguntava per què aquella gent que sabia que el seu moment daurat ja havia passat s'aferraven a un passat idíl·lic. Per què aquell imaginari era de més bon passar que un present aspre i que no sabien entendre i els feia basarda afrontar.

Els temps presents estan abonats per unes dosis de populisme que tindran el seu bocí polític. Però estic convençut que la majoria de la societat vol encarar-se al futur i caminar cap a horitzons que li facin recuperar l'autoestima individual i col·lectiva. La política de profit que ha de venir ha de ser aquesta. Mai s'ha fet res de profit liderant la frustració. I aspiro que amics encara entusiasmats en una nova promesa de l'«ara va de bo l'embat definitiu» entenguin que no serveix de res donar-se cops de cap contra la paret.

El meu nacionalisme que arrela en una tradició familiar fonda s'ha vist agreujat per aquesta gent que ha practicat política de terra cremada en el nostre propi camp. Avui convé tornar a llegir Joan Sales i Gaziel. Però, sobretot, convé aixecar el país, construir futur.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook