Aquest article no és pròpiament jurídic, ja ho avanço, perquè parlar de les extincions contractuals, desactivacions del personal o, molt més cruament, de l'acomiadament de centenars o milers de persones treballadores, no pot enfocar-se només des d'aquella perspectiva, ja que la decisió adoptada per la direcció d'un empresa per aplicar aquesta mesura, i més en temps de crisi sanitària i les seves devastadores conseqüències econòmiques i socials, té unes indubtables conseqüències per a la vida, i la seva salut física i psíquica, dels que d'un dia per l'altre, o dit molt més clarament en molt poc minuts, tenen coneixement que la seva vida laboral tindrà un ràpid final.
Bé, el que els estic explicant no pot extrapolar-se mecànicament a qualsevol país, ja que el marc jurídic de cada un d'ells té les seves pròpies regles, i entre elles es troben, en tractar-se d'acomiadaments col·lectius, els obligatoris períodes de consulta i negociació per intentar arribar a un acord, però en qualsevol cas on no hi ha cap diferència al meu parer és en l'impacte que les notícies tenen sobre les persones directament afectades.
I aquest impacte l'hauran tingut sens dubte els treballadors/es de tres centres de treball de Nissan a Catalunya quan el 28 de maig el director general per Europa va anunciar per videoconferència la decisió del seu tancament i l'extinció de prop de 3.500 llocs de treball directes. Atès que les negociacions acaben de començar, caldrà esperar a conèixer com es desenvolupen els esdeveniment, tot i que el meu parer jurídic, crític amb aquesta decisió, sobre com ha de dur-se a terme aquesta negociació, queda molt ben reflectit en un article que hem subscrit tretze professors i professores de Dret del Treball i de la Seguretat Social.
La pel·lícula Up in the air s'ha convertit durant la crisi provocada per la covid-19 en un exemple citat en nombrosos articles periodístics de «bestreta» d'allò que ha succeït en diverses empreses durant aquesta, és a dir, l'extinció, desactivació o acomiadament de moltes persones treballadores per videoconferència. Certament, la pel·lícula s'ha convertit en realitat, encara que esperem i desitgem que no provoqui conseqüències tan dures i dramàtiques com les que trobem reflectides en el film amb el suïcidi d'un treballador acomiadat, fet que porta la jove professional protagonista (Anna Kendrick) a presentar la seva dimissió a l'empresa encarregada de dur a terme aquests acomiadaments.
La pel·lícula es va estrenar el 30 de novembre de 2009 i vaig anar a veure-la poc després (encara que no em preguntin la data exacta, perquè per descomptat no la recordo). L'he vist en moltes ocasions, ja que des del curs acadèmic 2009-2010 l'he recomanat al meu alumnat del doble grau de Dret i Administració d'Empreses a la Universitat Autònoma de Barcelona, ??i en algunes ocasions hem debatut sobre el seu contingut o els he demanat que realitzessin una síntesi dels continguts laborals més rellevants, i sempre partint de la premissa de la diferent, molt diferent, regulació jurídica dels acomiadaments a Estats Units i a Espanya.
Com he dit en força ocasions, la recomano perquè permet tenir una visió molt real de com es funciona en el món de l'empresa i en el tracte amb el personal, i perquè ens fixem que les extincions, o el «refer» la vida de cada persona, com sembla que s'explica en el film, es porta a terme per persones d'una empresa externa, un element més per debatre sobre el grau de deshumanització a què pot arribar-se en les relacions de treball. És una pel·lícula perfecta per veure i conèixer les reaccions de joves estudiants que estan molt a prop de finalitzar els seus estudis i endinsar-se en la vida laboral real davant l'actuació d'una jove acabada de sortir de la universitat la funció de la qual serà la de comunicar la finalització de la relació laboral (bé, si volen que deixem de banda la neollengua hem de parlar d'acomiadament, oi?) a treballadors amb més de vint o vint anys d'antiguitat en la seva empresa.
Els acomiadaments per videoconferència no són una novetat. Ja el 2014 teníem coneixement, i sempre als Estats Units, que el servei de notícies Patch havia utilitzat aquest mecanisme. En l'actualitat, la crisi sanitària ha provocat el tancament temporal de moltes empreses i ha tingut efectes importants sobre les persones treballadores. Als Estats Units diverses empreses han pres la decisió d'acomiadar, o desactivar, els que prestaven els seus serveis per a aquestes mitjançant comunicació per videoconferència. A les xarxes socials, per exemple, es pot trobar el vídeo de poc més de tres minuts en què es comunica la decisió per Uber de «desactivació» de 3.500 conductors de la seva flota de vehicles, o el de dos minuts pel qual Bird acomiada 406 treballadors.
Deixem per a altres articles pròpiament jurídics l'anàlisi de què passaria si una empresa comuniqués una decisió tan greu i important per aquesta via. Ja tenim sentències de jutjats i tribunals laborals que s'han enfrontat amb problemes que poden tenir una relació propera, com la comunicació via WhastApp i els límits (molts) que té per poder ser considerada conforme a dret.
Però, mentrestant, no perdem de vista el costat humà de les relacions de treball, perquè la vida laboral no pot ni ha d'acabar-se amb les manifestacions fetes a través de la pantalla i la immediata desconnexió.
