Els nous inquisidors

Encerta perquè el Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició, que tant endarreriment intel·lectual ens va causar durant segles, va ser feliçment abolit el 1813 per les Corts de Cadis tot i que encara durant algun temps un clergat retrògrad mantingués un «Índex» de llibres prohibits mentre classificava com «greument perilloses» pel·lícules en què «tallaven» els petons, o desnaturalitzaven diàlegs que no els semblaven aptes per a espanyols a permanent minoria d'edat. Era la censura institucionalitzada i el que no obeïa pagava un preu alt tant en aquesta vida com a «l'altra» excepte penediment i confessió. D'allò no se'n salvava ningú.

Però vostè també s'equivoca perquè ara ha sorgit una altra Inquisició que ja no és santa sinó laica perquè no depèn de cures però que és igualment repressora de les nostres llibertats. A diferència dels antics, els nous inquisidors no tenen estudis específics per accedir al càrrec, però els igualen en zel intolerant amb els que dissenteixen de les seves opinions i els amenacen amb l'ostracisme terrenal per no compartir els seus dogmes sobre el que al seu entendre és la correcció política de cada moment. Perquè aquesta és una altra diferència, mentre la Santa Inquisició defensava «veritats eternes», les que defensa la Laica Inquisició canvien amb les modes de cada moment.

Com que la Santa ha deixat afortunadament d'existir, ens ocuparem avui de la Laica els apòstols de la qual es troben a l'extrema dreta i a l'extrema esquerra de l'espectre polític. Tots dos models coincideixen a rebutjar les modes i idees que no els agraden a força de desqualificacions, insults i crits com si els decibels aportessin valor a la seva aclaparadora manca d'arguments. La seva aspiració última és apoderar-se de l'espai polític i mediàtic i negar-lo als que no pensen com ells creuen que s'ha de pensar... si és que el que fan pertoca al pensament pròpiament dit. També coincideixen en la pretesa puresa de les seves posicions, que són absolutes i no admeten discussió, la qual cosa els dona una notable baixesa intel·lectual perquè una cultura és més sòlida i rica com més aportacions i influències rep, com més «bastarda» acaba sent.

Per sobre d'aquestes similituds hi ha diferències entre els extremistes, perquè els de dretes pretenen apropiar-se dels símbols i els d'esquerres, de la cultura. Per a ells sols. Entre els símbols hi ha la bandera, l'himne, la nació, el patriotisme, l'honor, etc., que configuren una realitat identitària de la qual exclouen com dolents espanyols (o mals catalans) als que no combreguen amb les seves rodes de molí i que no veuen inconvenient en sentir-se alhora mallorquí, espanyol i europeu -poso per cas- o que creuen, com jo, que hi ha més patriotisme a no defraudar el fisc que en embolicar-se en qualsevol bandera. L'últim exemple que se m'acut és Erdogan apropiant-se de la basílica de Hagia Sophia.

Els extremistes d'esquerres pretenen apropiar-se de la cultura entesa a la seva manera, com si els hi haguessin portat els Reis (amb perdó) Mags. Això és més perillós. Inventen amb serietat coses com «Apropiació Cultural», definida com «l'adopció o ús d'elements culturals per membres d'una altra cultura», que són absurdes perquè si una cosa defineix el món de l'intel·lecte és que no respecta fronteres, rep aportacions de tots costats i tracta de superar els anatemes i els prejudicis. Vostè i jo no seríem el que som si no tinguéssim al darrere Plató, sant Agustí, Descartes, Picasso i la mateixa Guerra de les Galàxies. I una vegada que aquests fanàtics han decidit el que es pot i no es pot pensar sobre raça, gènere, política, etc., desqualifiquen qui no hi està d'acord, en diuen feixista (que és un insult polivalent perquè tant serveix per als uns com per als altres), i intenten tancar-li la boca impedint-li publicar o boicotegen les seves conferències amb minories organitzades i cridaneres. Clama al cel que això passi en les mateixes universitats, el nom de les quals apel·la a l'obertura d'idees. Tothom ha de tenir dret a expressar les seves i a qui no li agradin que vagi al cinema o que es quedi a casa.

Aquests assumptes han estat objecte de recent controvèrsia als Estats Units quan un grup d'intel·lectuals ha publicat una carta denunciant el que anomenen «Cancel Culture» que fa que molts tin­guin por de dir o d'escriure el que de veritat pensen sobre assumptes sensibles (com la raça o el gènere) per evitar l'ostracisme intel·lectual i laboral a què són sotmesos els que no combreguen amb l'ortodòxia que marquen els nous inquisidors de la correcció política.

És trist que això passi perquè la uniformitat mental és empobridora, les neurones s'exciten davant un intercanvi lliure en el qual les idees flueixen amb espontaneïtat, s'escolten les de l'oponent amb respecte i s'espera la mateixa consideració envers els propis. Perquè a la fi segurament una cosa nova incorporarem a la nostra anàlisi, que s'haurà enriquit amb la discussió. Sense debat no hi ha progrés.

Ni els símbols són patrimoni de la «dretassa» ni la cultura és propietat de l'«esquerrassa». Em fan molta por els esperits purs d'una banda i d'una altra, dels intolerants, els que no dubten i creuen estar en possessió de la veritat de manera excloent. Perquè fan callar als moderats i a força de crits i de ximpleries acaben portant-nos fins a Hitler i Stalin. S'atribueix a Einstein la frase que «l'estupidesa humana i l'Univers no tenen límits... i tinc dubtes sobre el segon». Doncs això.