22 de juliol de 2020
22.07.2020
Diari de Girona

Bucle

21.07.2020 | 23:41
Bucle

Quan estimes la teva vocació, és fàcil recordar aquells primers moments en què senties com creixia dins teu, però tampoc no oblides quan algú proper la va relativitzar per primera vegada. Et ressona aquell menyspreu, aquell pragmatisme desaforat segons el qual si et dedicaves a qualsevol cosa relacionada amb la cultura estaves condemnat a ser una persona precària i fins i tot inservible. Un discurs, aquest, que era propi de generacions anteriors a la nostra i que podies escollir no escoltar, però t'inoculava una persistent fragilitat en el llarg camí per aconseguir els teus propòsits. Sí, alguna cosa hi havia de certa en la profecia de la precarietat, però el que esculls fer no sempre obeeix a criteris de sostenibilitat econòmica i la insistència a convertir la cultura en un element subversiu encara la feia més atractiva. Passa el temps i potser et surts amb la teva, et dediques a escriure o et fas músic, per exemple, i sempre, sempre que la cosa no rutila com voldries t'acabes trobant algú que planteja si el problema no és la teva vocació, que potser hauries de ser més pràctic i tenir una feina «de veritat» per tenir ingressos, que després ja faràs «això que t'agrada». Per descomptat que això no ho dirien mai a algú amb una feina d'horari rígid o d'aplicació mecànica: el tema és que fas el que t'agrada i encara hi ha qui ho troba una anomalia. Aquests dies, amb les restriccions per evitar contagis, he evocat aquelles veus apocalíptiques, perquè sempre hi ha algú disposat a posar la cultura a dalt de tot d'una llista de coses prescindibles. En el fons, és el mateix mecanisme mental que portava aquella persona a dir-te que et dediquessis a una altra feina, perquè hi ha gent que pren decisions que confon cultura amb oci, que marca una línia entre vocació i diversió, i es creu amb el dret de dir què és de primera necessitat i el que no, amb el poder de decidir què és i què no és important per a una societat. Tant li fa que els equipaments siguin els més fàcils d'ordenar per garantir distàncies socials i mesures sanitàries. El problema és més profund: tanquen cinemes, teatres i auditoris en primera instància perquè consideren que el que s'hi fa no és prioritari ni útil, i ho pensen amb o sense pandèmia. Aquest és el veritable motiu, i aquest és l'origen de la precarietat de la que tant els agrada avisar-te. Un bucle pervers que algun dia hem de ser capaços de trencar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit