«Al veí sempre que s'afaitava amb la navalla li sortia al mirall la cara coberta d'escuma de Santa Teresa del Nen Jesús. Parava de rasurar-se per no lesionar la fina pell de la mística i seguia en un altre lloc sense mirall fins a completar-ho pulcrament no deixant ni un pèl.
Com que la Santa s'havia pres per vici aparèixer en l'espill sempre que el veí volia tondre's les galtes, ho explicà a una monja, que es presentà mentre el veí es rauria i li manà a la Teresa que sortís del vidre i l'acompanyés al convent. Ara, cada cop que pretén arranar-se els pèls de la cara, li surt en Napoleó amb la cara ensabonada, però com que no és cap sant segueix afaitant-se. Quan li he preguntat per què no el fa fora.
- L'emperador és molt sofert, si li faig algun tall ho aguantarà com un valent. No vull que se'n vagi, em fa por que en lloc seu emergeixi la meva exdona i que surti del mirall i es quedi a casa, tu ja saps com acabàrem ella i jo».
2.- «La nena li va dir a la vella sàvia:
- M'han dit que sap fer que m'enamori. Vull saber què se sent i voldria un amor bonic i emocionant. A les amigues que ho han provat els ha agradat estar enamorades i m'han explicat com ho havien fet però no me n'he sortit.
- Per quan el vols? Afaiçonar desitjos requereix un temps.
- El podria tenir pel dissabte?
- Sí i en menys d'una setmana estaràs enamorada.
Durant l'anhelosa espera imaginava com fruiria sentint bategar l'amor en el seu cor com un ocell cantaire. El dissabte l'artesana li va donar el líquid de l'amor i la nena se'l va empassar.
Al cap d'una setmana tornà a la botiga per dir-li que s'havia enamorat molt i li agradava però que no sabia de qui estava enamorada.
- Això és cosa teva, tu només em vas demanar amor».
3.- «Alguns amics del nen col·leccionista de boira no sabien apreciar la seva dèria per agafar-ne retalls i guardar-los estirats o plegats en prestatges.
No es creien com els agafava. Les peripècies resultaven incomprensibles per arriscades, atès que ningú podia enfilar-se pel vessant rocós i fer el cim, on s'havia produït una boira groguenca amb olor de camp de blat. Ni es podia romandre estàtic en l'espessor del bosc per ser a temps de recollir un tros de boira verdosa, que fugia del sol naixent per no ser desfeta.
Tampoc admetien que havia pres boires de colors i flaires feréstegues de cledes i esplugues de pastors, amagades per no serdesdibuixades per la calor del nou dia.
Quan explicava que hi ha masses de dura boira impenetrables, altres toves com la nata, però no que són manejadisses perquè s'esfilagarsen, cap persona gran o jove li feia cas.
Cansat de tanta incredulitat es va passejar pel poble: en una mà un lluent llaç de boira daurada, en l'altre, un vel rosat que regalimava gotes, entortolligat en el cos mocadors boirencs cromàtics i tothom veié com el seguien bromes saltironejant, com alegres cabretes».
4.- «El dorment es va somiar i es veié dins d'un núvol combatiu, lligat amb fils, que vistos des de terra semblen sedosos, però quan n'ets presoner hom s'adona que són de filferro.
El somni cada cop més angoixant perquè flotava dins d'un núvol bel·licós, armat amb llampecs afilats i trons sorollosos; una galera de guerra, que lluitava contra altres naus pel domini del cel. Va sortir, escarmentat, del malson escapolint-se per un forat i caigué en un eixam d'abelles i somià que es feia una abella, com una solució per no ser travessat per un llampec i quedar rostit.
L'endemà quan la mare el va anar a despertar no hi era».
5.- «La nena agafava els colors de les coses perquè sentia una gran passió per posseir-ne munts a la seva habitació. Posava les mans damunt dels objectes i estirava amb els dits els colors i els guardava ben desats en una maleta. El color és un tel fàcil d'arrancar.
Augmentaren les queixes perquè a una dona li havien robat els colors de les flors. Un altre s'havia adonat que els quadres de la paret eren incolors, només restaven línies negres. Un tercer, en observar descolorits els gats i els quissos, protestà sorollosament contra el lladre que li havia requisat els colors.
La gent es reuní per prendre una decisió. S'ha de saber qui s'apropia de les tonalitats cromàtiques i exigir-li que les retorni.
Esborrar els colors no ho podia fer una nena, malgrat que veien que tot el que tocava quedava en blanc i que es posava coses a la maleta.
No es podia entendre que els colors fossin separables de les coses i fos senzill prendre'ls. Era impossible que una xiqueta pogués treure el color de les coses, però ella creia que la llet blau-cel seria llet, el pollet verd, pollet, i el carbó, carbó, encara que fos rosa.
L'enxarparen manllevant els colors de les fruites i dels pollastres. Uns li exigiren que restituís els colors, però finalment s'imposà la teoria que gent encuriosida per l'extravagància visitaria el poble i s'activaria el comerç i tothom hi sortiria guanyant. Li imposaren la condició que no s'emportés més colors del poble. La nena obeí. Com que no pot reprimir el desig d'atresorar colors arrasà els llogarets veïns, que ara viuen alarmats perquè veuen com el món està quedant en blanc i negre».
6.- «El nen per fer-se l'interessant i atreure una nena que li agradava, li va confessar que tenia una confidència i un secret.
Va preguntar quina era la confidència.
- La confidència: tinc un secret.
- Això ja m'ho has dit, ara, el secret.
- No en tinc i ets la primera a saber-ho.
- Quina burrada! Tu i jo no ens entendrem mai, tampoc m'entendré amb aquest escriptor, sí, a tu, escriptor pocatraça, t'ho dic: o inventes millors contes on pugui lluir-me o plega.
I va allunyar-se pel llarg i recte camí fins a convertir-se en un puntet vermell, llavors el nen i jo vam veure a la llunyania com tombava cap a un corriol costerut de murs de pedra seca».
Ànims i que tinguem sort!
