Des que anem tots emmascaretats o emmascaradets, la mirada és vital per identificar i per expressar. Hi ha bons fisonomistes d'ulls que saluden a tots els amics, veïns i coneguts que es creuen amb l'emboç sanitari obligatori i persones que no reconeixen a ningú i viuen en una nova normalitat poblada per estranys. Cal una expressivitat accentuada per fer-se entendre sense l'ajuda de la gestualitat facial completa. Quant s'agraeixen en aquestes setmanes rares les potes de gall dels interlocutors, les més belles, divertides i merescudes de les arrugues facials, aconseguides amb l'esforç d'anys de rialles i somriures. I que desconcertant és entendre, amb mascareta i sense, abans i ara, la mirada del líder del PP.
Pablo Casado mira una mica per sobre dels seus interlocutors (més avall que Rajoy en les seves fugides de Miracielos) i de forma difuminada (a l'inrevés que Aznar i el seu làser sota les celles). Entre que mira més amunt del normal i que sembla veure més del que li cap pels ulls, Casado aparenta la visió fascinada d'un nen en una cavalcada de Reis Mags. Tots voldríem veure la causa d'aquest esglai, potser el reflex d'un nítid arc de Sant Martí a l'argent viu serè d'un llac, però el que sentim en el seu discurs simultani és la descripció del capvespre plujós en un apocalipsi nuclear. Acceptem que el discurs fa oposició i que, per tant, porta una càrrega ideològica d'engany, però es torna insuperable la contradicció d'aquesta mirada il·lusionada de ple -que sembla la cosa més bellíssima, potser les ratlles de tigre de la lluna de Saturn- amb el relat dels desastres de govern o amb la realitat que l'envolta, sigui la proximitat coronavírica de Vox o el triomf de la incòmoda prosa moderada de Feijóo.
