Protegim les cales del cap de Creus

Pau Estrada BARCELONA

Us escric per demanar que de manera urgent es tornin a col·locar les boies que cada estiu es posen a diverses cales del cap de Creus (per exemple a la cala Jugadora, Es Jonquet o a la cala Bona) i que enguany no s'han col·locat. Aquestes boies representen una barrera de protecció pels banyistes davant dels iots, i una defensa del fons marí -per exemple, protegint les praderes de posidònia, en greu procés de regressió.

El resultat és que ca­da dia nombroses embarcacions fondegen a tocar les ribes de platges i cales, llençant els seus amarratges de manera abusiva a dues i tres bandes de les cales més petites. Hem preguntat la raó per la qual aquest estiu no hi ha boies i ens han dit que «és pel tema de la covid-19», una justificació absurda. Ara que la natura ha fet una recuperació d'abast global degut al confinament, no caldria protegir aquest renaixement de l'entorn natural?

Mecanisme ancestral

Manel Fortis olot

Començaré fent una mica de broma, tot i que la temàtica és ben seriosa.

Un personatge d'una divertida sèrie de televisió diu sovint que té «un mecanisme de defensa ancestral» que impedeix que el violin (ell diu literalment, impedir que me hagan tras-tras por detrás).

Sembla que aquest mecanisme de defensa ancestral el té el Rei emèrit d'Espanya.

Que lleig queda que una persona que ha abusat, robat, enganyat, assassinat animals (i potser accidentalment inclús algun familiar)... sigui inviolable... judicialment.

La paraula inviolable, utilitzada per explicar que aquesta persona no té dret a ser jutjada ni investigada només pel fet que un dictador assassí el va posar al tron reial i li va muntar un sistema per ser intocable, em fa fàstic.

Pensar en les persones que han estat, són i seran violades físicament em fa encara més mal quan penso en la «inviolabilitat» del Rei emèrit.

Tenir rei és tan il·lògic, tan antidemocràtic, tan immoral, que fa mal.

Que no el puguin «violar» judicialment, fa pudor i fàstic.

Demano respecte per a tothom, però més, per a les persones violades, si us plau.

Mario Puzo

salvador tarradas ustrell gualta

Gairebé s'ha institucionalitzat en concursos, textos literaris, programes de divulgació cultural, a diaris, ràdio i televisió, la denominació de l'escriptor italo-americà autor de la novel·la El padrí (The Godfather, 1972) com «Mario Puzzo» quan en realitat el seu nom és Mario Puzo, que es pronuncia en italià «puso», amb essa sonora, com «rosa»; i en anglès, «piuso». Com que en castellà no existeix el so de la essa sonora i haurien de dir «puzo», que sona andalús, els castellanoparlants van tirar pel dret i li van modificar el cognom en «Puzzo», que per a ells és més fàcil de dir.

El problema és que a la família Puzo no li deu fer gaire gràcia sentir dir Mario Puzzo, que significa literalment Mario Pudor o Mario Pudent o família Pudor. Els catalans, que tenim essa sonora i podríem pronunciar perfectament Puzo, demostrem un cop més que tenim una llengua subsidiària del castellà i hem adoptat, tret de rares excepcions, l'error grandiós de dir-li «Mario Puzzo».