Amb l'arribada de l'estiu, els diferents escenaris econòmics es comencen a aclarir. Podem pensar en dos bàsicament. El primer és el més optimista i ens parla d'una vacuna efectiva contra la covid-19 per a finals d'any, la qual cosa -unida al gran impuls pressupostari dels governs i a la liquiditat sense fre que aporten els bancs centrals- propiciaria una recuperació sense precedents de l'activitat econòmica i una dècada d'immediata prosperitat. El segon escenari és el més pessimista i ens parla de la manca de vacunes realment efectives, de segones i terceres onades pandèmiques, d'una successió de fallides -fa pocs dies hem llegit que la icònica Brooks Brothers es prepara per a un concurs de creditors- i, en definitiva, de pobresa i atur. Entre aquests dos escenaris principals, hi caben múltiples variants. Per exemple, que en absència de vacunes a curt termini s'obtinguin tractaments que redueixin la mortalitat del virus. O que l'ús massiu de màscares, apps de traçabilitat i altres mesures de distanciament social permeti contenir els brots epidèmics. O que el vigor econòmic -gràcies a les injeccions de liquiditat monetària i a la productivitat del teletreball- ens permeti travessar els anys negres de la Pandèmia I. També el coronavirus pot anar llanguint a mesura que s'«humanitza», és a dir, que passa a convertir-se en una grip més: una infecció molesta, però controlable en la major part dels casos. Veurem.
El cert, de totes maneres, és que sense una vacuna efectiva -sembla molt probable que les primeres que apareguin tinguin utilitat epidemiològica però que no assegurin un cent per cent de protecció- i sense tractaments farmacològics efectius resulta difícil pensar que l'economia espanyola aixequi el vol. Dels quatre pilars que sustenten la nostra prosperitat -el turisme, la construcció, la indústria automobilística i el sector financer-, cap en surt indemne.
Turisme i immobiliària van de la mà i constitueixen les víctimes més evidents de l'aturada econòmica. Els seus efectes sobre les autonomies de l'arc costaner seran demolidors i difícilment superables a curt termini. La indústria automobilística i la financera viuen des de fa temps sengles processos de reconversió que incideixen negativament tant en el benefici empresarial com en l'ocupació directa, veient-se ara agreujats per les conseqüències de la covid-19: caiguda en la venda d'automòbils, major concentració bancària, tancament de sucursals i increment de la mora. Són problemes estructurals de fons que ens parlen del pas de segle XX al XXI, d'una economia obsoleta a una altra de futur.
En un o altre escenari, Espanya s'enfronta també a dificultats pròpies, com l'alt endeutament públic, el deteriorament educatiu, la desertització industrial, l'envelliment demogràfic, l'excessiva burocratització i l'empobriment del capital humà. Res més preocupant, però, que la contínua sobrexcitació política, que ha convertit els nostres representants més en un problema que en una part de la solució. Les forces malgastades en debats estèrils es tradueixen en pobresa i malestar, quan no obertament en corrupció. La crisi moral precedeix la social, perquè actua com un anticòs, com una bateria de recursos immunològics enfront de les dificultats inherents a la història. El futur ens pertany si volem afrontar els seus reptes. I la Pandèmia I representa un més d'aquests difícils reptes.
