23 de juliol de 2020
23.07.2020
Diari de Girona

Em llevo i surto

23.07.2020 | 00:30
Em llevo i surto

A què venia jo aquí?», deia la meva mare cada vegada que entrava en una habitació. Després es quedava uns instants pensativa, es furgava a les butxaques, com buscant-hi el que no trobava en la seva memòria, i es girava per anar-se'n per on havia vingut. Jo tornava a les meves coses preguntant-me si aquella interrogació tan repetida no es referiria al món: a què he vingut jo al món?

Ho comento a la meva psicoanalista, que em pregunta a què he anat jo a la seva consulta.

– He vingut –li dic– per alguna cosa que no sé què és. Sovint em venen ganes de començar la sessió d'aquesta manera: a què he vingut jo aquí?

– I se li ocorre alguna resposta?

– Bé, potser he vingut a parlar de la meva mare.

– Doncs parli'n.

– Ella també deia: «No sé on tinc el cap». Jo li mirava el cap, i veia que el tenia sobre les espatlles, com tothom, d'on deduïa que es referia a un segon cap de caràcter invisible que deixava oblidat arreu.

– Ve vostè aquí a la recerca d'aquest altre cap invisible de la seva mare?

– Potser sí.

Després em mantinc en silenci, observant des del divan, amb les mans entrellaçades sobre el ventre, els dibuixos efectuats al sostre per una taca d'humitat.

– Vostè té una humitat –li dic.

– On? –diu.

– En el sostre, és clar –dic jo.

Ella calla i jo em tanco també en un mutisme venjatiu, crec que una mica infantil.

– Vostè té el cap en un altre lloc –assenyala al cap d'una estona.

– Ahir –responc– vaig veure un capítol de Mad Men en el qual el seu protagonista diu: «Veig passar la meva vida i intento saltar per ficar-m'hi, però sempre hi ha alguna cosa que ho impedeix».

– És l'hora –diu la meva psicoanalista amb un fons, em sembla de maldat.

Em llevo i surto.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook