A què venia jo aquí?», deia la meva mare cada vegada que entrava en una habitació. Després es quedava uns instants pensativa, es furgava a les butxaques, com buscant-hi el que no trobava en la seva memòria, i es girava per anar-se'n per on havia vingut. Jo tornava a les meves coses preguntant-me si aquella interrogació tan repetida no es referiria al món: a què he vingut jo al món?

Ho comento a la meva psicoanalista, que em pregunta a què he anat jo a la seva consulta.

- He vingut -li dic- per alguna cosa que no sé què és. Sovint em venen ganes de començar la sessió d'aquesta manera: a què he vingut jo aquí?

- I se li ocorre alguna resposta?

- Bé, potser he vingut a parlar de la meva mare.

- Doncs parli'n.

- Ella també deia: «No sé on tinc el cap». Jo li mirava el cap, i veia que el tenia sobre les espatlles, com tothom, d'on deduïa que es referia a un segon cap de caràcter invisible que deixava oblidat arreu.

- Ve vostè aquí a la recerca d'aquest altre cap invisible de la seva mare?

- Potser sí.

Després em mantinc en silenci, observant des del divan, amb les mans entrellaçades sobre el ventre, els dibuixos efectuats al sostre per una taca d'humitat.

- Vostè té una humitat -li dic.

- On? -diu.

- En el sostre, és clar -dic jo.

Ella calla i jo em tanco també en un mutisme venjatiu, crec que una mica infantil.

- Vostè té el cap en un altre lloc -assenyala al cap d'una estona.

- Ahir -responc- vaig veure un capítol de Mad Men en el qual el seu protagonista diu: «Veig passar la meva vida i intento saltar per ficar-m'hi, però sempre hi ha alguna cosa que ho impedeix».

- És l'hora -diu la meva psicoanalista amb un fons, em sembla de maldat.

Em llevo i surto.