A què venia jo aquí?», deia la meva mare cada vegada que entrava en una habitació. Després es quedava uns instants pensativa, es furgava a les butxaques, com buscant-hi el que no trobava en la seva memòria, i es girava per anar-se'n per on havia vingut. Jo tornava a les meves coses preguntant-me si aquella interrogació tan repetida no es referiria al món: a què he vingut jo al món?
Ho comento a la meva psicoanalista, que em pregunta a què he anat jo a la seva consulta.
- He vingut -li dic- per alguna cosa que no sé què és. Sovint em venen ganes de començar la sessió d'aquesta manera: a què he vingut jo aquí?
- I se li ocorre alguna resposta?
- Bé, potser he vingut a parlar de la meva mare.
- Doncs parli'n.
- Ella també deia: «No sé on tinc el cap». Jo li mirava el cap, i veia que el tenia sobre les espatlles, com tothom, d'on deduïa que es referia a un segon cap de caràcter invisible que deixava oblidat arreu.
- Ve vostè aquí a la recerca d'aquest altre cap invisible de la seva mare?
- Potser sí.
Després em mantinc en silenci, observant des del divan, amb les mans entrellaçades sobre el ventre, els dibuixos efectuats al sostre per una taca d'humitat.
- Vostè té una humitat -li dic.
- On? -diu.
- En el sostre, és clar -dic jo.
Ella calla i jo em tanco també en un mutisme venjatiu, crec que una mica infantil.
- Vostè té el cap en un altre lloc -assenyala al cap d'una estona.
- Ahir -responc- vaig veure un capítol de Mad Men en el qual el seu protagonista diu: «Veig passar la meva vida i intento saltar per ficar-m'hi, però sempre hi ha alguna cosa que ho impedeix».
- És l'hora -diu la meva psicoanalista amb un fons, em sembla de maldat.
Em llevo i surto.