La pandèmia ens mostra que totes les polítiques preventives, hospitalàries, socials i econòmiques estan centrades en els nostres cossos: confinament, eliminar els contactes, depurar els nostres cossos dels virus, no treballar o treballar a preu fet, etc. Per tant, reflexionar sobre la situació en la qual ens trobem requereix, en primer lloc, assumir que «el cos» és ineludiblement l'objectiu de la política imperant, és a dir, la «biopolítica», com en Foucault va predir el segle passat.
Necessitem temps per pensar i impedir que la novetat del que ens està succeint desencadeni emocions i patiments que dificultin les solucions. No hem de creure que tots som iguals a l'hora de protegir-nos i derrotar el coronavirus. Res més fals, des del confort i recursos dels nostres llocs de confinament, passant per l'edat i salut de cadascun, el virus s'acarnissa en els més desfavorits socialment i econòmica. L'expresident Obama, segurament un dels últims i veritables estadistes, ja va alertar el 2014 d'aquesta pandèmia i de les dificultats que tindríem per afrontar-la adequadament. Va fer diverses propostes que poden resumir-se en una: preparar-se globalment per fer front a les pandèmies del futur ( https://www.youtube.com/watch?v=pbvanahxhbm). Malgrat això, no sembla que estiguem preparats políticament per a aquesta pandèmia ni les esdevenidores.
Les estratègies que els diferents països han desenvolupat enfront de l'assot de la covid-19 mostren dues biopolítiques ben diferents. La primera, en funcionament sobretot a la Xina, Itàlia, Espanya i França, aplica mesures estrictament disciplinàries que no són gaire diferents de les que es van utilitzar contra les pandèmies històriques com la pesta negra o la grip espanyola: el confinament domiciliari de la totalitat de la població o dins dels hospitals quan un ja està malalt.
La segona estratègia, posada en marxa per Corea del Sud, Taiwan, Singapur, Hong Kong, el Japó i Israel, suposa el pas a les tècniques de biovigilància, fent èmfasi en la detecció dels portadors del virus a través dels tests i de la vigilància digital estricta dels infectats i malalts a través dels seus mòbils. Encara que aquesta vigilància pot ser extremadament útil des del punt de vista sanitari, no és menys cert que conculca els nostres drets individuals. No hauríem de caure en la temptació de seguir amb aquesta mena de control de la població una vegada conclosa l'emergència sanitària.
Qui ens ho havia de dir! Les institucions tradicionals de tancament i normalització de la nostra vida (fàbrica, hospital, col·legi, presó) s'han reubicat en els nostres habitatges. Les nostres llars s'han convertit també en el centre de l'economia del teleconsum i de la teleproducció. L'espai domèstic existeix ara com un punt en un espai cibervigilitat, un lloc identificable en un mapa de Google, una casella recognoscible per un dron. Haurem d'admetre que el coronavirus ens ha situat abruptament i de cop en la nova era tecnològica, amb els seus avantatges (molts hem pogut continuar amb la nostra activitat laboral) i inconvenients (es passa a treballar contínuament i sense horaris ni festius, alterant també la vida familiar).
Tots els polítics a escala local, nacional i internacional prenen decisions per beneficiar el seu partit i les seves gents. L'ansietat per garantir i blindar la seva supervivència política els porta a reforçar les seves posicions i potser els fa sentir invulnerables. Aquesta supèrbia generalitzada, recolzada en la poderosa evolució cultural pròpia de l'espècie humana, podria ser una de les causes de la possible extinció de l'home. La pandèmia de la covid-19 ens ha retornat abruptament al nostre lloc, com si d'un càstig bíblic es tractés. La temptació de suposar que la tecnociència ens conduiria a ser capaces de dominar la naturalesa i a convertir-nos en semideus ha mostrat ser falsa i de conseqüències funestes.
Tots intentaran i intentarem sobreviure, però ningú ho té garantit. Veurem com evolucionen les noves varietats coronavíriques, les respostes biològiques dels diferents grups humans i especialment la nostra intel·ligència individual i social per intentar controlar la pandèmia. És evident que ens hem de recolzar en l'evolució cultural pròpia de la nostra espècie. Les intuïcions, el replegament i la capacitat de resiliència seran aptituds essencials. Navegació i aguant. Sospirem per tornar a la normalitat, per sentir-nos gairebé normals i refer el que s'ha perdut pel camí. No hi haurà normalitat, ni nova normalitat, sinó una carrera frenètica d'adaptació a uns canvis accelerats, el final dels quals és incert. L'evolució no té marxa enrere i no tornarem a estar com estàvem. Però això no vol dir que estiguem pitjor que abans, ja que aprenent dels errors i encerts, podríem construir un món millor, més sostenible i solidari. Per a això és necessari que la humanitat compti amb eminents estadistes amb capacitat de lideratge i visió de futur per fer remar a tots en la direcció correcta.
Finalment vull recordar una màxima de l'evolució: la selecció natural no sempre afavoreix els més forts, sinó els que col·laboren més entre si. Hauríem de ser intel·ligents i fixar-nos en els exemples que reiteradament ens mostra la Natura respecte als beneficis de la col·laboració conjunta i la força del grup. Cal actuar en conseqüència.
