25 de juliol de 2020
25.07.2020
Diari de Girona

«Adieu l'ami»

25.07.2020 | 00:03
«Adieu l'ami»

Aquesta setmana ha mort el rosinc Joan Fibla, un ambaixador incontestable del teatre, un gran baluard de la cultura empordanesa, però sobretot un home molt estimat. El vaig conèixer fa vint anys aproximadament, durant les meves primeres incursions a les arts escèniques amb l'incansable Grup de Teatre de Roses, una formació comandada pel demiürg Ignasi Tomàs, de la quals va ser membre actiu des dels seus inicis, fa quasi tres dècades, i a on va trobar un bon grapat d'amics, una segona família. En Fibla era un personatge singular, afable i sobretot molt bona persona, d'aquells afortunats que, un cop coneguts, sempre sumen i deixen petjada, d'aquells que ja mai més cauen en l'oblit. L'impacte i el ressò del seu adeu a través de les xarxes socials i d'alguns mitjans de comunicació, ho demostren. Fa un any i mig vaig tenir la immensa fortuna de poder compartir amb ell dos petits projectes audiovisuals, de treballar-hi colze a colze per donar forma a dos personatges no menys entranyables que avui també ploren el seu adeu. I és que en Joan no només era home de teatre, sinó que també havia fet incursions en el cinema, on destaquen les seves aparicions a les pel·lícules Morir en 3 actes ( David Pujol), Miss Dalí ( Ventura Pons) i Vestigis ( Ivan Morillo).

Durant el febrer del 2019 el vaig embolicar per protagonitzar el curtmetratge La clau de la felicitat, una petita i modesta producció de Factoria Corman ideada amb en Marcos Fernández pel concurs de curtmetratges fets en vint-i-quatre hores de la Macca de Cassà de la Selva, un tipus de concurs que no em canso de reivindicar per la intensitat i agilitat que comporta entre els seus equips participants. En Joan prenia aquí el cos d'en Vicenç Roig, un home gran que un bon dia, de manera totalment inesperada, es retrobava amb l'amic invisible de la seva infantesa. Si voleu, podeu buscar el filmet per internet, on podreu comprovar el seu savoir faire, un paper amb el qual va ser guardonat amb el premi a Millor actor pel jurat del mencionat concurs, modest reconeixement que, tanmateix, va fer-li una il·lusió immensa rebre. Vistos els resultats, mesos més tard vaig voler tornar-lo a embolicar, en aquest cas per protagonitzar un esquetx dins el llargmetratge  El sabater d'Ordis, la llegenda del fill de la tramuntana, film encara inèdit i pendent d'estrena codirigit amb en Pitu González. L'escena en qüestió la compartia amb el seu amic, l'inefable Ignasi Tomàs, i en aquesta ambdós donaven vida a un parell de burgesos que dialogaven divertidament tot recitant alguns epigrames de Carles Fages de Climent.

Aquests dos projectes que vam compartir van acabar d'accentuar, de manera casual, o potser no tant, la seva personalitat, de reflectir, la seva proximitat, bonhomia i afabilitat, però també la seva elegància i la seva innegable exquisidesa cultural, formal, gestual i emocional. Sap greu no haver compartit més. Sap molt greu aquest adeu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook