25 de juliol de 2020
25.07.2020
Diari de Girona

Desfeta comunitària

25.07.2020 | 00:03
Desfeta comunitària

Vaig iniciar aquesta segona etapa meva a les pàgines del Diari de Girona amb unes notes sobre com la convivència en comunitat s'estava desfent pels efectes de la crisi del coronavirus. Fa uns dies, novament, em vaig trobar amb un brutal exemple de la trituradora de cervells en la qual vivim i com això afecta la relació i la qualitat de les nostres vides.

Creuant un carrer per un pas de vianants a Llagostera, un cotxe a una certa distància accelera. Estic creuant amb la meva senyora, visiblement embarassada de 7 mesos. Retrec al conductor la seva actitud, mentre algú dins el cotxe vocifera que «el proper cop us passo per sobre i us mato». La meva senyora, americana refinada i puritana de Nova Anglaterra, queda molt xocada que algú pugui proferir tals mots. El cotxe marxa i nosaltres continuem caminant. Uns carrers més avall, el cotxe ens espera i el conductor ha baixat. Ve amb actitud violenta. Molt tranquil·lament, se li explica que no pot fer el que ha fet. La resposta és un balbuceig de retrets i insults, a la defensiva. L'home està fora de si i tinc clar que em pot pegar. Acabo dient-li que quan una embarassada creua un carrer, se l'ha de respectar, i més si ho fa en un pas de vianants. L'home se'n va, finalment, tot repetint lacònicament l'insult «burro», mentre es dirigeix a un dels antres locals on es cultiva l'alcoholisme.

Tots hem viscut situacions imprudents i absurdes, tots sabem d'aquest o aquell cas d'imprudència voluntària al volant i de voler fer la gràcia d'espantar algú que va a peu. Mai m'hauria imaginat, però, que hi hagués un nul respecte per a una embarassada i se la pogués amenaçar de passar-li pel damunt i matar-la, com si el que es digués fos una frase banal més. Segurament, en el fons, la culpa va ser meva per retreure-li al conductor la seva imprudència absurda, però si no s'és dempeus per protegir la família, no s'és dempeus per res.

La situació viscuda podria haver passat en la vella normalitat, abans del coronavirus. Ho podríem haver justificat dient que és un cas aïllat i etcètera. Tanmateix, fa mesos que l'ambient social s'ha degradat visiblement. La nova normalitat no és normal: el coronavirus no ha pas marxat encara i la crisi que ha deixat només comença a despuntar en l'abast monstruós que tindrà. Breu, l'anècdota viscuda tot creuant un pas de vianants no és l'excepció ans la nova norma. La desfeta comunitària és generalitzada i ja no pertany a anècdotes aïllades –en podria anar explicant més, de meves i d'altri. Tothom pateix, sí, però també tothom està enfadat i crispat. Tot degenera i ningú està disposat a contribuir els mínims necessaris per mantenir la comunitat funcionant.

Tot plegat pot semblar irrellevant, un corol·lari de microincidents. Aquest corol·lari, però, amaga el corrent subterrani d'una rebentada molt més gran que s'està covant. El febrer passat, gairebé ningú podia preveure que la gran i pròspera Nova York es convertiria en una mena de Mad Max de criminalitat sense control, pobresa disparada, i on un 30% dels seus habitants han marxat per passar la pandèmia en un indret menys violent, menys conflictiu i més humà. I, així i tot, sense el coronavirus tots els ingredients per al Mad Max New York ja hi eren presents: només faltava el catalitzador per desencadenar-ho tot.

En comptes d'organitzar tantes festetes inútils i entretenir el personal amb polèmiques estèrils i la xocolata del lloro, cal realitzar una tasca social imprescindible per relligar la comunitat –la catalana, la dels nostres pobles i barris. Som en límits perillosos. Pot convertir-se en una cosa molt pitjor. Les institucions, però, a penes poden garantir la seva pròpia supervivència i no podem esperar que vinguin a socórrer-nos. Hem de remoralitzar-nos nosaltres mateixos i, alhora, hem de redreçar moralment les comunitats en les quals vivim.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook